dilluns, 31 de març del 2014

El lloro del 36

El lloro dissecat, la foto del 36, el xiulet i la minigorra de tramviaire
Al número 91 del carrer Taulat al Poblenou s'hi troba un dels comerços de Barcelona que, m'atreviria a dir, amaga al seu darrere una de les històries més peculiars. Parlo de La Licorera C. Ferreres o, si voleu, El lloro del 36, que és com es coneix popularment aquesta octogenària botiga de vins, licors i esperits.

Tot i que l'obertura de l'establiment va ser el 1932, la peculiar història que l'ha immortalizada i li ha donat el sobrenom amb el qual és coneguda actualment va tenir lloc el 1957. Aquell any els propietaris de l'establiment, la Júlia i el Constantino Ferreres, van obsequiar amb un parell d'ampolles de licor un conegut que acabava d'arribar de Guinea Equatorial (aleshores colònia espanyola). En justa correspondència, l'amic es va oferir a retornar-los la gentilesa amb un present del país africà: el matrimoni va escollir un lloro.

L'interior de la Licorera, un comerç històric i entranyable

Així que el 1957 un lloro gris guineà arriba a Barcelona i s'hi instal·la a la Licorera del matrimoni Ferreres. Explica la seva neta que els dies assoleiats solien penjar la gàbia al carrer, al costat de la porta d'entrada, i just davant de la parada d'inici i final de trajecte dels tramvies 36 i 52. I per aquelles raons que tenen a veure amb les dots d'interpretació dels lloros, sembla l'animaló va aprendre a reproduir amb exactitud precisa el xiulet amb que el cap de parada indicava la sortida del tramvia.

La Júlia, neta dels propietaris, explica avui que, quan el tramvia estava aturat, "sovint el cap de parada anava a fer un cigaló a un bar que hi havia davant i que es deia Cal Delfí". Aleshores el lloro reproduïa el xiulet de sortida, el conductor posava en marxa el tramvia i els enrenous i les anècdotes eren constants, "perquè el tramvia marxava i aleshores molta gent perdia el tramvia o bé havia de pujar a corre cuita i s'oblidaven els farcells de menjar al terra...".

El gegantó del lloro del 36
Imaginem com seria el festival que fins i tot un responsable dels tramvies de Barcelona va demanar als propietaris que deixessin l'animal dins la botiga per evitar els malentesos i les bromes de l'animal. Pel que explica la Júlia, l'animal ('lorito' com li'n deien) combinava altres habilitats com xiular la cançó del Pont sobre el riu Kwai amb algunes poca-soltades com deixar anar alguna fresca als clients.... tot plegat envoltat d'un aroma innocent i nostàlgic, de broma en blanc i negre.

El lloro del 36 va morir el 1992 i dissecat encara es conserva en la seva gàbia darrere el taulell de la botiga, amb una foto en blanc i negre del tramvia 36 (a qui tantes vegades va donar la sortida), un xiulet i una gorra de tramviaire en miniatura. El seu record també va fer que la Colla de Gegants de Poblenou li dediquessin el 1996 la figura d'un gegantó de cartró pedra vestit amb la gorra de tramviaire i el xiulet.

dilluns, 24 de març del 2014

Immortalitzant els 'altres' hostes de l'Arca de Noè


Representació pictòrica de l'Arca de Noè, pel pintor nord-americà Edward Hicks

Aquesta passada setmana vaig deixar-me caure per la Plaça Reial a rememorar (tot i que no hi vaig arribar a anar mai) l'antic 'Museo Pedagógico de Ciencias Naturales', més conegut popularment com 'El Taxidermista' o  amb el sobrenom de  ‘Museu de les Bèsties’, establiment que l'any 1991 va abaixar les seves persianes definitivament. 

Aquest peculiar negoci va  ser únic al nostre país en la seva especialitat -si se li pot dir així-, ja que a més de tenir col·leccions mineralògiques i geològiques, es dedicava a la taxidèrmia, aquella pràctica de crear representacions realistes d'animals (normalment ocells i mamífers) mitjançant l'ús de pells preparades i vàries estructures de suport, i en la que va excel·lir. A la resta del continent europeu, per exemple, en trobaríem de renom com els francesos Verreaux o el britànic Ward. O el mateix Francesc Darder. 

La botiga-museu -inaugurada l'any 1926- de la Plaça Reial es trobava ubicada en el número 10 i posteriorment en el 8 (avui en dia, convertida en un restaurant-marisqueria) d'aquesta concorreguda plaça de Ciutat Vella, que tot i estar a  tocar amb La Rambla és un autèntic microcosmos de turistes i tribus urbanes.

 

Seu de l'antic 'Museo Pedagógico de Ciencias Naturales' ...
...actualment reconvertit en establiment gastronòmic



La història de 'El Taxidermista' la inicia Lluís Soler i Pujol, naturalista, científic, 'Preparador- Conservador por oposición del Museo municipal de Ciencias Naturales de Barcelona' qui ja l'any 1889 tenia la primera botiga de taxidèrmia al carrer de Rauric, 9, per traslladar-se l’any 1919 a la cantonada del carrer d'en Rauric/Heures.  

Soler era un eixerit santpedorenc a qui els hàbits eclesiàstics no el van convèncer gaire; així que va decidir abandonar-los de jove. Més endavant va treballar de barber; però la veritable passió que portava dins era la ciència de la Natura. I així va ser. Va finalitzar la carrera de Ciències Naturals. 
 
'El Taxidermista' de la Plaça Reial comptava amb un sòtan, on es construïa la part més escultural, és a dir, els esquelets o suports amb materials especials; la planta baixa, que feia de botiga i sala d'exposicions; i l’entresòl, on hi havia el taller de taxidèrmia.  Les instal·lacions també comptaven amb una  sala de conferències.

En els seus millors moments, 'El Taxidermista'  va arribar a tenir fins a 50 persones treballant-hi.


Imatge on s'aprecia una de les sales del 'Museo Pedagógico'

Aquest era un univers singular i ben fascinant: 10 aparadors, sales d’anatomia i agricultura, ací i allà es repartien vitrines amb col·leccions de cargols de mar, insectes, lepidòpters, aus, minerals, mamífers dissecats, herbaris... i on les olors, la imaginació, la ficció, la ciència, o el misteri d'ambients llunyants es ficaven en les ments de menuts i grans quan tafanejaven a través dels aparadors.
 
En quant a espècimens dissecats predominaven, per exemple, els de fauna europea (per proximitat): guineus, conills, cèrvols, esquirols, martes, blavetes. tòrtores, àligues, òlibes, papallones... O d’altres latituds: voltors, cobres, rinoceronts, pells de guepard, de zebra, fins i tot un elefant femella berlinesa, la ‘Perla’, o la inquietant presència de tres goril·les (un d’ells de gairebé dos metres d’alçada), venuts als propietaris de la botiga per un belga.

Els impressionants goril·les (Col·lecció Famíla Soler/Museu Ciències Naturals) 

Degut a l’èxit de la botiga i a la seva especialització, moltes institucions educatives de la Barcelona dels anys 50 i 60 van crear les seves pròpies col·leccions ‘naturals’ adquirint peces a ‘El Taxidermista’. 

El negoci creat per Soler i, més tard gestionat pel seu successor, Josep Palaus, també va servir d’embrió d’algunes de les més que reputades col·leccions de ciències naturals europees: la Pons Oliveras d’ocells, la de malacologia del geòleg Jaume Bot, o la de minerals de l’industrial Joaquín Bosch. 

Arribats aquí, faig un petit apunt interessant sobre els proveïdors del negoci: la majoria d’animals que s’hi exposaven, o bé els portaven els mateixos caçadors, arribaven com a peces sense vida dels zoològics, o fruit d’accidents de trànsit. En canvi, l’univers mineral era fruit d’una minuciosa xarxa de recol·lectors en jaciments.   
  
I l’epíleg, no exempt de moltíssimes curiositats i anècdotes: el torero i actor Màrius Cabré va fer dissecar una orella d’un brau per a l’actriu Ava Gardner; un delirant (per cert, “molt mal pagador” segons una de les besnétes d'aquest negoci de la Plaça Reial) Dalí va demanar que li dissequéssin un tigre, un lleó i un rinoceront, a més d’encarregar centenars de milers de formigues (aquesta última en el més absolut estil ‘buñuelià’); més tard, també cal dir-ho, li encarregaria a un taxidermista terrassenc la dissecació d’un cavall blanc.  


Salvador Dalí  'fent de les seves' (La Vanguardia)

Diuen també les veus acreditades que han gestionat aquest emblemàtic negoci que pintors com Joan Miró, veí d’aquells barris, es va inspirar en l’atmosfera que destil·lava aquell univers de cartró i pedra per plasmar-ho en les seves representacions formals; que ja de petit, l’escriptor i bon vivant Josep Maria de Sagarra es delia amb les col·leccions de lepidòpters i ocells d’aquest museu; o que el mateix Alfons XIII va sol·licitar els serveis de ‘El Taxidermista’ per fer-se dissecar la pota d’un dels seus equins preferits.

Flascons de formol, fortor a nitrofè, mirades desafiants d’un guepard i una cobra, en perfecta harmonia amb la subtil i bella silueta d’una grua comuna. 

Records inoblidables d’una Barcelona desapareguda, dels ‘altres’ hostes d’aquesta particular Arca de Noè.

divendres, 14 de març del 2014

Les pudes de la Barceloneta

A l'interior de la Puda Can Manel, un enrajolat
recorda com era el local al seu emplaçament original
Es coneixen popularment com a pudes els manantials o les fonts d’aigua sulfurosa que desprenen una olor forta i desagradable. Per això aquesta va ser la manera que va trobar el saber popular per identificar les tavernes que es va instal•lar en els magatzems que hi havia instal·lats a l’interior del la muralla que s’estenia en el que avui correspon al moll de la Barceloneta.

Aquests magatzems van perdre la seva utilitat quan es va construir un gran dipòsit central (a partir de la segona meitat del segle XIX) i aleshores van reconvertir-se  en petites tavernes, humils i amb un cert aroma fètid per la humitat i la poca ventilació, raó per la qual la gent va batejar-les com a ‘pudes’. I a fe que aquest antinom comercial no l’amagaven pas els propietaris d’aquests establiments, com acredita la fotografia.

Segons les fonts consultades, les pudes tenien dues portetes d’accés, al menys una finestra i sostre baix de volta. Segons una crònica de Lluís Permanyer publicada a La Vanguardia el 2003, les pudes més àmplies instal·laven al fons un tablao on qualsevol amb prou desvergonyiment o simplement unes copes de més podia arrencar-se amb el flamenc.

Permanyer recorda també que ‘lo que corría con más generosidad eran los licores y los brebajes, siempre a granel, a menudo procedentes de regiones exóticas y que los marineros portaban de sus Viajes por el universo mundo, pues importa recordar que en aquel entonces el Puerto de Barcelona seguia siendo el más importante del Mediterráneo’..

Mentre van existir les pudes van ser freqüentades per mariners, pescadors, gents dels baixos fons però també gent de la cultura de l’època i artistes. Josep Pla s’hi refereix en alguns dels seus llibres a la Puda de Can Manel per recordar que sovint hi havia bufetades tot i que també matisant que quan l’ambient no estava viciat l’habitual era menjar, beure, xerrar i jugar a cartes... tot en un ambient bastant més amical. De fet, al llibre 'Pensar i interpretar l'oci. Passatemps, entreteniments, aficions i addiccions a la Barcelona del 1900' s'explica que en aquests anys el bacallà a la llauna va assolir 'el seu màxim esplendor a les pudes de la Barceloneta'.


A dalt: La Puda Manel el 1902. A sota: el local avui

Avui una d’aquestes pudes sobreviu al Passeig Joan de Borbó. És la Puda Can Manel, fundada el 1870 en un d’aquells petits magatzems portuaris adossats a l’interior del moll de la Barceloneta i que a principi de 1900 –com a resultat de la construcció del moll de pescadors-, va traslladar-se a la seva ubicació actual (al número 60 del passeig Joan de Borbó).

dimecres, 5 de març del 2014

Barcelona 1939. La fosca nit del franquisme

 
El 26 de gener de 1939 uns 90.000 soldats de l’exèrcit franquista entraven a Barcelona i ocupaven la ciutat, exhausta i vençuda després de tres anys de guerra, amb l’ordre explícita de ‘batir y destruir al enemigo’.
 
Mentre les tropes nacionals prenien possessió dels seus objectius, el comandament franquista nomenava el general de brigada Eliseo Álvarez Arenas com a cap de la prefectura dels Serveis d’Ocupació. Va ser aquest un sistema de gestió excepcional - només aplicat a Barcelona- que subordinava els governs civil, militar i municipal a l’autoritat d’Álvarez Arenas.
 
Es posava en marxa una gegantina maquinària repressiva per castigar -en molts casos executar- la dissidència i atemorir una ciutat considerada roja y separatista. La follia repressiva del feixisme va convertir esglésies, convents, pavellons de beneficència, fàbriques o garatges en espais de tortura i presó.
 
Fa 75 anys d'aquells fets i des d'Exploradors Urbans hem elaborat amb femTurisme.cat un recorregut per alguns dels espais (un de ben segur que molt coneguts, d'altres potser menys) que conserven el record d’aquella ignomínia. En aquest enllaç el podeu llegir. Esperem que us agradi.

diumenge, 2 de març del 2014

Aprenents de Lucifer Gorgonzola al carrer de la Ciutat


Lucifer Gorgonzola Butts, amb el seu mocador 'auto operatiu'  (Copyright: Rube Goldberg)

El relat explorador d’avui no té com a protagonista aquell excèntric professor sortit de la mà del dibuixant de còmics Rube Goldberg, però en certa manera, l'essència d'aquella caricatura (la de no deixar aquella petita engruna creadora que tots portem a dins) és la que avui em transporta per una estona al carrer de la Ciutat de Barcelona.

En el número 7 d'aquest carreró, i ubicat en les dependències d'un palau del segle XIX, apareix flamant el MiiBa (Museu de les Idees i els Invents de  Barcelona). És un espai relativament nou (tot just aquest mes de març bufarà tres espelmes) que, capitanejat pel creatiu i mediàtic Pep Torres, s'ha volgut fer un espai en l'oferta museística de la ciutat. I ho ha aconseguit.

La idea, segons comenta Torres: “va sorgir l'any 1997; que en aquells moments se centrava més en ser una recopilació d'objectes que no pas en un projecte coherent i en un gran invent en sí mateix”, que és el que trobem actualment.

Però és que abans d'admirar aquests petits i genials invents ja us haureu topat amb quatre coses que de ben segur us portaran la rialla al llavi i us faran treure aquest infant creador que tots portem a dins: la primera de totes, ubicada al carrer i que fa de potent reclam, una bàscula anticomplexos, per saber com qui pesem (s'accepten apostes: Ronald Mc Donald després d'haver-se cruspit 100 hamburgueses, o el cabell d'Eduard Punset). 

De bàscules n'hi han moltes...però aquesta és única

A l'hora d'obrir la porta del Miiba, ja us ho dic jo, cal tenir en ment que potser hauríem d'avisar al nostre amic Shrek (que per cert, la seva referència també és a la bàscula), perquè el pom és desmesuradament gran. D'aquí, el joc tan interessant que ja ens proposa en Torres i el seu equip de creadors tot donant-nos la seva particular benvinguda d'aquesta manera “perquè les grans idees et fan sentir petit”. 

La tercera sorpresa és una màquina amb reminiscències de càpsula espacial  o de dutxa moderna on, és gairebé segur, que amb el preu mòdic d'uns pocs euros podreu eixugar-vos el cabell en un tres i no res: la màquina en qüestió és un simulador d'huracans!

I ja la quarta, un periscopi, us permetrà tafanejar una mica pel pis de sota, més que res per saber si us podeu trobar la vostra sogra visitant l'exposició sobre el personatge de Franz de Copenhague. 

Invents a dojo

El gruix de la col·lecció es troba dividit en diversos espais temàtics que es distribuiexen en dues plantes: la de l'entrada, que també fa de botiga-expositor amb productes de dissseny ben curiós que ens farà la vida més fàcil (segur!), o més divertida (també!) com un llibre-fusta de tallar anomenat  'Romeo &Julienne', o una postal màgica no apte per a carters curiosos, ja que tan sols en podem veure el contingut rascant-ne la superfície amb una moneda.

Però anem al gra. Paguem religiosament l'entrada i la primera àrea del Miiba ens mostra aquesta 'Societat il·limitada (en invenció)', una petita àgora dels prototips d'inventors independents, la majoria d'ells o bé enginyers o físics. Aquí en destaco alguns que en el nostre dia a dia no ens podrien titllar de malgastadors ni d'insostenibles amb el medi ambient: l'ecotech drops kit, un intel·ligentíssim sistema d'estalvi d'aigua (1.000 litres/any) o una caputxa-bossa-bufanda que també pot ser bossa-bufanda-caputxa o tota la possibilitat de combinacions, ja m'enteneu. En aquesta primera sala també s'hi poden veure dues sorprenents creacions relacionades amb el món del moviment i el transport: la Magic Wheel, un monocicle-monopatí de dos enginyers hongaresos; i també la YikeBike, lleugeríssima bicicleta elèctrica plegable. O, posats a amalgamar joieria i ortodòncia, la visionària creació de Sonia Salguero, que amb un cargol d'expansió permet crear joieria adaptable.

Anem baixant les escales (el tobogan no funciona) i em sorprèn gratament aquest irònic i alhora didàctic “Està recomanat fer fotos”, amb un més que explícit i tatxat “prohibit”. Miro a l'esquerra i em trobo amb un artístic plafó on el Miiba agraeix a amics i entitats la seva col·laboració desinteressada per haver confiat en aquest projecte. Aquí no hi figuren “vidues de...” o noms altisonants de la burgesia catalana com els que trobem de mecenes, patrons o filàntrops d'institucions culturals. Aquí, ras i curt, hi trobem Andreu Buenafuente, Servei Estació, Titan, Aki...Per a tots ells, doncs, la meva sincera felicitació per haver apostat per aquest projecte únic al món: aquest petit i acollidor Miiba.  

Continuo baixant cap aquestes catacumbes dels creadors i un enorme rètol al damunt del meu cap no em deixa escapar i em fa participar en el seu mantre: “no tot està inventat”. Per a reflexionar. Per a donar-me aquesta petita empenta i dir: “si vols, tu també pots; atreveix-te”. 

Una vegada a baix, una màquina expenedora d'snacks, al més pur estil nipó (al menys, a mi m'ho sembla) ens fa reflexionar sobre l'esforç i la consciència. Esforç, perquè cal pedalejar per obtenir el producte. I per dir-me que el regal que aconseguiré té 'x' calories. A partir d'aquí, que cadascú tregui les seves pròpies deduccions o conclusions. 

A pedalejar s'ha dit...per guanyar-se unes llepolies
A la meva dreta em disposo a mirar encuriosit el 'Reflexionàrium', perquè és ben cert que, com apunta el mateix text didàctic del museu “a vegades, per trobar una solució, només s'ha de canviar el punt de vista”. Més clar, impossible. En aquests expositors hi trobo les “primeres ulleres autoajustables universals” del físic Joshua Silver, que han estat una vertadera revolució per als nens i nenes de països subdesenvolupats; un protector visera per a l'ensabonament dels cabells; un recollidor manual de pilotes de tennis, un 'clocky' o despertador que t'obliga a sortir del llit si no vols que t'estigui donant la tabarra, etc. etc. En fi, una meravella d'invents que et fan pensar una mica més del que en el nostre dia a dia pensem.

Ja per acabar, la meva rialla encara s'eixampla més i es fa explosivament sonora en aquesta tercera i última àrea del Miiba. Jo la batejaria, per fer-la rimar amb l'anterior, 'Absurdium'. Però aquí l'han batejada com a 'Espai absurd'. I és que aquí hi trobem un raguitzell d'això, dels dissenys més absurds (o no) que mai haguem pogut veure. Noms com un reciclador de serpentines (sobretot per a festes de cap d'any i cavalcades de reis); un test que busca el seu lloc idoni gràcies a la motorització que s'activa a través de petites plaques solars: esprais per cridar el cambrer a toc de “pssst”; un plat per a dieta psicològica (un mirall situat convenientment a la meitat et crea una il·lusió òptica...un miratge en el que cauria el més gran dels gargantues). O ja per rematar aquest cúmul de despropòsits: un paraigua taxi, amb sirena incorporada, o un matalàs doble cosit per la meitat pensat per a parelles o matrimonis a punt de o que s'han separat (per allò de “cadascú s'emporta la meitat que li correspon”).

Ideal per a les festes de cap d'any!

Bé, tan sols en queda dir-vos que la visita a aquest museu, com apunta l'intel·ligent i emprenedor Pep Torres, “ haurà motivat la vostra creació”. Perquè aquesta visita us haurà permès gaudir d'una col·lecció permanent d'alguns dels millors invents actuals, passant per objectes industrials, fins arribar a creacions inútils o absurdes, però tot amb aquest denominador comú de passar-s'ho bé i alhora encendre la bombeta de la nostra creativitat.

Així doncs, us presento un altre acrònim de la cultura a la ciutat: no és ni un Mnac, ni un Macba, ni un Dhub. És el Miiba. 

I és que ja em semblava a mi que alguna cosa extraordinària i especial havia de guardar aquest petit museu quan, en comptes de la dièresi sobre la 'i' se les han enginyat per col·locar els dos punts que presideixen aquesta vocal; com si es tractés d'un equilibri malabar. Un al damunt de l'altre. Difícil, gràficament. Però això també és inspiració...i invent!