diumenge, 16 de febrer del 2014

La biblioteca de la 'muntanya màgica'


El bonic frontó de l'antiga biblioteca 
Quan s’enfila a peu el camí de Vallvidrera al Tibidabo, anant cap al parc d'atraccions, la mirada encuriosida s’atura en una d'aquestes privilegiades vil·les de principis del segle passat que queden a l'esquerra del recorregut. 

Però en el número 43-45, hi destaca una construcció neoclàssica, de dimensions petites, poc pretencioses i que, a priori, i sense ser un entès en matèria arquitectònica, pot semblar un element funerari: un panteó o un mausoleu, per ser més precisos. Però no.

I és que si es llegeix atentament el que hi ha escrit a la placa metàl·lica situada a la dreta de l'intèrfon i s'analitzen una a una les vuit figures que decoren el frontó clàssic d'aquest petit temple, és aleshores quan es comença a il·luminar el petit misteri que amaguen aquestes quatre parets.

I és clar!: l'antiga biblioteca privada de Valentí Almirall i Llozer (1841-1904), l'escriptor, periodista, advocat, polític (un dels pares del Partit Republicà Democràtic Federal a Catalunya; regidor de l'Ajuntament de Barcelona), membre dels Jocs Florals i, en certa manera, marmessor de Rossend Arús per crear la primera biblioteca pública de Barcelona.

Però ben pensat, en un indret com aquest, tan allunyat de les àgores culturals, polítiques i de poder d'aquella ciutat decimonònica, en aquesta privilegiadíssima talaia...què hi feia aquesta col·lecció bibliogràfica. 

Doncs el cert és que la construcció d'aquest cau de pau a redós del brogit de la ciutat va finalitzar l'any 1924 i va ser un homenatge de Rosalía Palma Ortega al que fora  el seu company de vida.

Part posterior de la biblioteca i, a la dreta, la vil·la de Valentí Almirall
Almirall dominava, a més del català i castellà, l'anglès, l'alemany, l'italià i el grec, i era culte (bons fonaments de música i dibuix artístic). En d'altres paraules: que en vida, el políglot Valentí Almirall no va poder gaudir d'aquest temple dedicat als llibres. 

Però en certa manera, quan es té la possibilitat de visitar aquests 85 m2 i es tanquen els ulls després d'impregnar-se del mobiliari i de la mise en scène, es fàcil endevinar l'esperit i l'empremta que tenia aquest home de la Renaixença.

D'entre el raguitzell de curiositats de la seva vida, en destacaria algunes: es va casar in articulo mortis sis anys abans de morir; i tot i que va flirtejar amb la francmaçoneria, mai en va fer ostentació (potser per por a ser rebutjat per la família o per temes d'herència). Per cert, ara que hi penso, i per aquelles coincidències de la vida, un dels signes maçons per excel·lència (l’esquadra i el compàs) són les inicials del seu nom i cognoms (la 'V' i la 'A' entrecreuades verticalment) que es podien trobar escolpides en forma d’anagrama en alguna de les seves cadires.  

També tenia el títol de Baró del Papiol, però se li'n fotia si em permeteu l'expressió, tot i venir de família comodatícia (clergat i noblesa).  Almirall era llicenciat en dret i també va exercir (encara que durant poc temps) l'ofici d'advocat (tenia despatx al carrer de la Princesa, 25; i al carrer de Ciutat, 4).

Portada del llibre de Josep Maria Figueres, sobre Almirall
Així, una vegada s'accedeix a aquest màgic espai, i just entrant al saló una granada escolpida en fusta decora la part superior d'una de les portes. Aquest fruit és per als maçons el símbol de l'abundància i a la vegada de la força i la unió.

Les parets interiors de l’antiga biblioteca també presenten elements inconfusiblement maçònics: les quatre virtuts cardinals: s'hi pot llegir clarament temprantia, justitia, prudentia i fortitude. O també dibuixos ornamentals: l'olivera, una balança, una taula de la llei, una lupa, un espill...

L'elegant saló biblioteca ha estat reformat fa uns anys
Tot, presidit per una elegant llar de foc, on una mena d'infants angelicals rampants s'ajuden amb la força dels seus cossos per tocar uns coloms. Potser el cel, per què no. I a la part superior, una altra escena que no passa desapercebuda pel seu contingut simbòlic emparentat, novament, amb la maçoneria: el foc com a símbol de la purificació. Finalment, en un tercer estadi, tornem a veure la serenor i la saviesa que produeix la lectura.

Durant la meva visita, na Martha Ruiz em va comentar que quan Valentí Almirall residia a la propietat del costat li agradava fer bromes amb els seus amics. Tant és així que sembla que alguna vegada s'havia, fins i tot, disfressat de fantasma per assustar al seus dilectes amics contertulians. O que just al davant de la propietat, a la falda de la muntanya que baixa cap a Barcelona, la família hi tenia alguna vinya on en Valentí -a més de ser un apassionat excursionista- n'aprofitava els seus saborosos fruits per brindar-hi amb els amics.

Regirant hemeroteques, al butlletí de l'Associació d'Excursions Catalana (1882) hi trobem el relat d'una "Excursió col·lectiva al Tibidabo", on J. Barcon Olesa descriu aquest paràgraf tan bucòlic: "Distrets ab tanta animada conversa arribárem á la propietat que'l senyor Almirall té en la vertent meridional del Tibidabo, ahont descansárem una estona i probárem lo ví de la cullita de nostre consoci, que per ésser del Tibidabo, era un excel·lent ví".

Na Martha també em va comentar que durant l'època franquista alguns sublevats van arribar a cremar llibres d'aquesta particular biblioteca.

Però siguin veritat o no, aquestes són algunes de les pinzellades vitals d'aquest privilegiat indret de la 'muntanya màgica'. 

L'andalusa Rosalía Palma, muller d'Almirall (Font: Biblioteca VA)

Si com deia l'escriptor romàntic espanyol José de Espronceda en aquell  famós poema ‘Canción del pirata’:  “Asia a un lado, al otro Europa, y allá a su frente Estambul”, des d'aquesta privilegiada talaia hi afegiria:  “Vallvidrera a un cantó, i en un altre, Barcelona, i allà al davant...la Mediterrània”. Aquell Mare Nostrum que el va portar forçosament exilat durant poc temps a Mallorca, a Alger, a Marsella…per després poder tornar a Barcelona gràcies a una amnistia. Home de caràcter fort i intransigent, n’ Almirall. “O tot o res”, o “les idees per sobre de les persones” eren algunes de les seves màximes.

Quan deixo aquest espai aixeco la meva mirada i reflexiono sobre l'alegoria d'aquesta deesa que corona el frontó de l'entrada, i que flanquejada a dreta i esquerra per adults i nens, té llibres a les mans. Novament el mussol, la saviesa. La Grècia clàssica.

Valentí Almirall i Llozer va morir el juny de 1904. Tot el seu fons bibliogràfic (bàsicament llibres de dret, i de temàtica catalanista) es troba dipositat a la Biblioteca Arús.

A vegades, tenir Barcelona als 'teus peus', inspira...i molt. Tant, com per poder esdevenir un home polifacètic i de vasta cultura. Com n’ Almirall.

NOTA: tusen takk (en noruec, i ella sap per què) a na Martha Ruiz, propietària de la biblioteca, per obrir-me gentilment  les portes d'aquest lloc. I també per explicar-me una altra curiositat: que en aquest saló s'hi van filmar escenes de la pel·lícula 'Tic-Tac', de la directora Rosa Vergés.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada