dimarts, 17 de juny del 2014

Reminiscències de Guastavino i la Callas en un cul-de-sac

Al final del cul-de-sac ens trobem amb aquesta porta d'entrada a l'antic aparcament

Maria Callas, la soprano d'origen grec; i Rafael Guastavino, el mestre d'obres valencià que va triomfar als Estats Units. Hi afegim una culleradeta de Modernisme; sacsejem la coctelera...et voilà: ens trobem per art d'encanteri en un cul-de-sac, en un (fins fa poc temps) misteriós i singular carreró de la sempre sorprenent Barcelona.

Misteriós, perquè de la mateixa manera que en aquells bonics passatges de l'Eixample hom es pot recrear admirant la singular arquitectura, les flors, alguns elements ornamentals, aquest -que no porta nom i està encastat entre les façanes laterals dels números 24 i 26 del boulevard barceloní per excel·lència- no té res que atrapi a primera vista, a exepció d'uns bonics frisos del taller de joieria dels Valentí, així com les formes geomètriques orientalitzants d'un edifici d'estil neoàrab. 

I singular, ja que a la nostra ciutat no se'n troben gaires d'aquestes característiques: amb terra de llambordí de fusta, i que 'trenqui' per la meitat, o si mé no faci una 'incisió' d'aquestes característiques tan òbvies en els 133,3 m. de quadrícula regular tan típica de l'Eixample.

Faig aquesta entradeta perquè fa unes setmanes vaig descobrir per pur atzar aquest petit tunel del temps; una via, que després d'haver investigat una mica m'ha fet agermanar dues persones, dos artistes: el primer, cèlebre  en el món de l'òpera; i el segon, per la seva original concepció arquitectònica.



Preciós detall del relleu clàssic que decora el taller dels Valentí


Us explico com va anar tot plegat. Quan vaig arribar a casa i em vaig endinsar virtualment en el plànol de Barcelona vaig adonar-me que hi havia una informació que no em quadrava: la presència -en aquesta mateixa adreça- d'un 'espai verd': uns jardins; els batejats amb el nom de 'Callas' (!). 

Així que, després d'investigar una miqueta vaig arribar a la conclusió que, o bé es tractava d'un error, o bé que aquesta pífia portava una mena de botó de 'stand by', per bé que estava esperant el corresponent vistiplau dels nostres representants públics a la plaça de Sant Jaume.

Així que, ara ja més o menys i amb la informació de què disposo, em quadra aquell trencaclosques mental que em vaig fer.

Un formidable carreró sense sortida (de moment)

D'una banda, l'edifici amb coberta industrial que ens topem de cara quan ens endinsem en aquest carreró, és el que va substituir el desaparegut Teatro Español (1870-1889). Aquesta nau de coberta lleugera presenta una bòveda catalana amb columnes industrials i obertura per a la projecció zenital de la llum natural, que s'ha mantingut fins al dia d'avui gràcies a la protecció que tenia en el catàleg de patrimoni. 

Alguna font assegura que és obra d'en Guastavino, però me'n guardaré prou d'asseverar-ho, ja que ni el cronista Permanyer el cita en una de les seves referències recents. Ara bé, sí que s'especifica que l'edifici es va fer sota projecte d'Antoni Rovira, i posteriorment rehabilitada -l'any1885- per Joaquim Bassegoda, i Claudi Duran. 

En qualsevol cas, sí que és un dels elements artístics més interessants del conjunt, i inevitablement ve a la ment la traça d'aquell Guastavino del tercer quart del segle XIX, pocs anys abans de marxar als EUA, on contribuirïa en projectes tan importants com el Banc de Mont-real (Quebec), l'església de Sant Francesc de Salles (Filadèlfia), el Museu Nacional (Washington DC), o la Grand Central Terminal (Nova York).

Guastavino (Arxiu Salvador Tarragó)


Però prosseguint en el temps, i amb la mirada al mateix lloc de l'Eixample,  ja a principis del segle XX, l'empresa d'adobs 'Tenería Moderna Franco-Española' hi tindria oficines, tot i la seva presència industrial arrelada a Mollet del Vallès. 

Els següent inquilí serà un concessionari d'automòbils, i acabada la Guerra civil espanyola, passarà als Subirana, que hi posaran un garatge. I així, fins al dia d'avui, com aquell que diu. 


I la Callas? No, no l'havia oblidada pas. Ella és qui hi posa el petit gra de misteri.
La 'Callas', per Riccardo Chicco

Quan tot aquest conjunt del qual us parlava s'hagi remodelat per acollir un temple gastronòmic 'de primera' ('El Nacional'), no tan sols desapareixerà aquest cul-de sac, sinó que també es podrà accedir al flamant restaurant des de Pau Claris, 99.

Amb l'afegitó que, una vegada més, i si el consistori ho considera oportú (de fet, ja està en ment des de 2008), fer realitat aquest espai verd a la part superior de la coberta, i deixant obert al públic (és a dir, a la ciutadania) aquesta joia -un nou interior d'illa recuperat amb el nom de 'Jardins de Maria Callas', i que de ben segur serà un lloc per deixar-s'hi caure.

Modernisme, bel canto, i gastronomia. Quel bon mélange!

dissabte, 31 de maig del 2014

Els Docks de l'Avinguda Icària

La Caserna dels Docks
“Les forces del regiment d’artilleria de muntanya, amb llurs peces de 105 mm, fent costat a les del Regiment 34è. d’infanteria que no compliren, per indecisió o per la pressió d’elements de l’UMRA (Unió Militar Republicana Antifeixista), la missió que els havia estat encomanada, tenien com a objectiu primordial la presa de la conselleria de Governació i l’ocupació de l’estació de França, la central de Correus i el port, i el seu objectiu final, convergent amb altres forces, era la plaça de la República. Una bateria havia d’avançar-se  en direcció a la plaça d’Espanya com a suport de les forces del Regiment de cavalleria núm. 4 (Montesa). Vam saber posteriorment que durant la nit del 18 s’havien format al pati de la caserna anomenada dels <Docks> quatre bateries manades pel comandant  Fernández Unzúe, a qui el coronel Francisco Serra comminà perquè ordenés a la tropa tornar als seus dormitoris, ordre que va ésser totalment desoïda, i el coronel amenaçat (...)

De matinada, les parelles de cavalleria del nostre 2n Esquadró de Seguretat, en missió de patrullatge, van veure aparèixer una columna de peces d’artilleria. Obrers de totes les tendències es presentaren a la caserna del 16è. Grup nostre d’Assalt, per demanar armes. El comandant del grup, Enrique Gómez García, va distribuir-ne unes quantes (...). Immediatament els obrers improvisaren una barricada  que interceptava tota l’avinguda d’Icària. La 48a. Companyia d’Assalt i la 3a. d’especialitats ocuparen els llocs de combat que els corresponien, i van obrir foc contra les forces que avançaven....”

Tot això passava a primera hora del matí del 19 de juliol de 1936 l’Avinguda Icària, un dels escenaris clau per determinar si l’aixecament contra la República triomfaria o no a Barcelona. A la caserna dels Docks, quarter del Regiment d’artilleria de muntanya número 1, una de les unitats més potents de l’exèrcit a la ciutat, el capità López Varela tenia la missió de conduir els insurrectes fins al centre de la ciutat, ocupar infraestructures estratègiques com al port o l’estació de França, sotmetre la conselleria de Governació i convergir a la Plaça de la República (l’actual Sant Jaume) amb altres tropes sublevades.

Plànol de Barcelona del 1933. Al centre, la Caserna dels Docks

Però els soldats del Docks van fracassar. El coronel Vicenç Guarner, cap superior d’Ordre Públic a Catalunya i un dels artífexs dels fracàs de la rebel·lió, explica a L’aixecament militar i la guerra civil a Catalunya 1936-1939 com les tropes d’assalt fidels a la República conjuntament amb milícies obreres i veïns de la Barceloneta van frenar l’avenç dels insurrectes fins a confinar-los novament a la caserna, on el capità López Varela va ser detingut i la resta d'insubordinats van ser detinguts.

La importància d'aquest enclavament militar era principal. El coronel Guarner, militar menorquí fidel a la República i a la Generalitat, diu de la Caserna dels Docks: ‘sabíem que el nucli bàsic de la conspiració, amb el capità López Varela, secretari de l’Unió Militar Espanyola, estava en aquest regiment. Tota l'oficialitat del Regiment estava compromesa en l'aixecament’.

Els historiadors Francesc Xavier Hernández i David Iñiguez, en el seu treball sobre la columna Macià-Companys (un esquadró de combatents voluntaris), fan una narració precisa de la batalla a l’entorn de la Caserna dels Docks: “Una de les unitats més potents,el Regiment d’Artilleria de muntanya 1 pertanyent a la caserna dels Docks de l’avinguda Icària, dirigida per López Varela, visqué també forts combats en el moment en elqual es dirigien amb unes quatre bateries arrossegadesper muls amb uns efectius d’uns 400 combatents cap ala plaça d’Espanya per recolzar el Regiment de Montesa. Però tot just quan sortia dels quarters ja va ser bombardejada per un dels avions militars del Prat. A més els grups de guàrdies d’assalt i els obrers els esperaven i foren atacats amb trets des de les primeres cases de la Barceloneta. Els obrers mobilitzats del barri marítim, treballadors de La Maquinista, del Port, del Gas i la Nueva Vulcano es feren forts al Torí, la plaça de braus. A més,davant dels Dipòsits Comercials hi emplaçaren una barricada amb grans bales de cotó. Els militars obriren foc amb els seus canons contra la posició improvisada però la resposta no es feu esperar i reberen foc de fusell de diversos edificis. Després d’hores de lluita i tiroteigs, finalment les tropes revoltades amb el seu màxim comandament,van ser fetes presoneres i portades a Governació".

Però la història dels Docks no és només la d'una caserna militar que es va fer servir com un dels epicentres de la sublevació del 36. De fdet, la caserna era una part del complex dels antics Almacenes Generales de Depósito (Crédito y Docks) construïts en aquest enclavament durant els anys 70 del segle XIX per l'arquitecte Elies Rogent. Aquest magatzem va ser el primer edifici a Catalunya en la qual es van utilitzar les voltes lleugeres gegants, un recurs estructural que està considerat com la llavor del modernisme i que va agafar gran popularitat amb l'obra de Rafael Guastavino.

L'accés als antics Crédito y Docks, ja enderrocats
Voltes des de la coberta dels magatems dels Docks
Interior dels Crédito y Docks


Sepultat per la Vila Olímpica, avui no en queda res de tot allò excepte el record.

dilluns, 19 de maig del 2014

De vermut i futbol...al 'Monopol'

Un dels pocs quadres que encara es pot veure al renovat 'Monopol'

Prendre un vermut, o fer l'aperitiu; una cosa tan arrelada a casa nostra (almenys fa una pila d’anys ho era), i que quan es pronuncia la paraula vénen a la ment migdies assolellats de gaudi amb la família, amb flaires olfactius i visuals de patates fregides  de xurreria, a olives verdes, a cloïses, a escuradents, a seitó, a fer-la petar amb els amics…a socialització mediterrània en definitiva. 

I com que en moltes ocasions, i especialment en aquestes latituds el tema de conversa en aquestes trobades festives o dominicals deriva cap a l’esport rei, l’’explorador urbà’ d’avui ha volgut capbussar-se en aquesta carambola que per atzars de la vida ha unit aquesta beguda aperitiva amb tocs –diguem-ne exòtics o amargs- a una bimba.    
   
Es tracta del ‘Monopol’, un singular bar-centre social (per cert, renovat fa poques setmanes, i amb molt bona teca) ubicat a la Rambla del Poblenou, 74 bis, al bell mig d’aquest barri on encara s’hi respira essència de fàbrica textil i d’anarquisme, però sobretot de modèstia, de lluita obrera i associacionisme del primer terç del segle XX. 

Els bons coneixedors de la història d'aquesta associació esportiva que fomenta el futbol base asseguren que el 'Monopol' es va fundar l'any 1928 i que té els seus origens en un local d'un d'aquells carrers de Poble-sec que puja (o baixa, segons es miri) cap a Montjuïc. Així, i amb el temps, l'empresa en qüestió que elaborava el vermut 'Monopol' seria la que donaria diners per a les samarretes dels jugadors. 

Lo simpàtic del cas és que en alguna de les primeres fotografies en què l’equip posa al terreny de joc, cadascun dels jugadors  porta impresa al damunt de la samarreta una de les set lletres que conforma aquesta marca. Però aquesta peculiar manera de lluir patrocinador ja ens evidencia que aquells  eren altres temps.

L'autèntic 'Monopol'?

De totes maneres, aquí cal fer un petit parèntesi, i amb el degut rigor històric mencionar que en aquella època, a Vilafranca del Penedès, hi havia un empresari i promotor de vins, en Josep Maria Jové, que produïa un vermut blanc i que comercialitzava amb el nom de ‘Monopol’; i aquí és on em jugaria els meus bigotis que aquest va ser ‘el pare de la criatura’.  

No en va, i al cap d’uns anys (en imatges de l'any 1946) alguna guingueta de la Barceloneta tenia entoldats on hi resava 'Vermut Blanco Monopol'.

Però això deixem-ho per als historiadors i prosseguim: després de la Guerra Civil espanyola, el club esportiu 'Monopol' es va traslladar de seu. Primer havien passat pel carrer Bac de Roda, i més tard per una cooperativa del carrer de Llull, fins aterrar, a prinicpis dels anys 70 del segle passat en aquest edifici de peculiar façana, on unes dones hi tenien un petit taller tèxtil. 

Avui en dia, l’associació esportiva 'Monopol' compta amb 200 socis i uns 140 jugadors repartits en diverses categories (4a divisió catalana, benjamins, alevins, cadets, etc.), i entrenen als camps de la C.E. Vila Olímpica, i a l'Agapito Fernández. Fomenta, principlament, el futbol base, tot i que al local de la Rambla també s’hi reuneixen els amants de la pesca de l’Associació de Pesca Mar Bella.

Un futbolín...dels que fan soroll

En els últims anys, no és que el local del 'Monopol' hagués excel·lit -tot s'ha de dir- pels aperitius i àpats que s'hi oferien, però sí per aquella pàtina rància que portava penjat el cartell de 'être démodé'. Ja m’enteneu, oi?

Ara el 'Monopol' no ha abandonant la seva essència, però li han rentat la cara. Ha iniciat una nova singladura, per convertir-se en un nou reclam per al barri: en un petit i singular ateneu gastronòmic on ofereixen esmorzars, brunchs...i bon vermut.

Hi podeu anar a fer una partida d'escacs (tenen taulells a disposició dels clients), a recordar vells temps de vailet  al futbolín (un d'autèntic i amb bona salut us espera a la sala principal), veure una retransmissió d'un partit de futbol en pantalla gegant mentre us preneu una bona tapa de musclos en escabetx casolana amb llima, ceba i pastanaga (especialitat de la casa), una pierrade d'entrecôte, o un pastís de bolets i formatge, sense deixar de banda un llúpol ben fresquet a la terrassa del darrere. 



La peculiar façana del 'Monopol'

Ací i allà s’hi veuen alguns trofeigs i fotografies que han quedat a les prestatgeries per rememorar temps pretèrits. Entrant, a l’esquerra, un penjador de roba dels antics ens dóna la seva humil benvinguda a la sala, acompanyat per un tauler on s’hi apuntaven amb guix els resultats dels partits del club. 

Benvingut siguis, 'renovat' Monopol!

dilluns, 5 de maig del 2014

L'enllustrador que va esdevenir mag

Fructuós Canonge, al centre de la imatge
L'altre dia vaig anar a la biblioteca de la Filmoteca. Buscava el DVD 'Fructuós Canonge. Para Barcelona' que l'Emilio Giménez Canonge -descendent del gran mag català del segle XIX- va enregistrar el 2005 per recuperar, reivindicar i honorar la memòria del seu avantpassat. Dimecres vinent ja podrà consultar-se a la mateixa biblioteca un altre videometratge, 'Canonge humà', que l'Emilio va enregistrar l'any passat i en el qual informa de les darreres descobertes biogràfiques de qui va ser conegut com el Merlín espanyol.

A Fructuós Canonge vaig dedicar-li un parell de bocinets sengles murals que romanen al centre de Barcelona. Un al Pas de l'Ensenyança (sembla que al lloc que ocupava una antiga botiga de màgia) i l'altre a la Plaça Reial (al lloc on en Canonge feia d'enllustrador abans de dedicar-se a la màgia). Aquest darrer, per cert, crec que en Lluís Permanyer va informar del seu robatori i, malauradament, crec que encara no s'ha recuperat.
 
En Fructuós Esteve Ramon Canonge i Francesch va nèixer a Montbrió del Camp el 27 de març de 1824. Fill d'una família humil, els seus pares emigren a Barcelona fugint de la pobresa quan ell tenia 7 anys. Amb 15 anys s'allista a l'exèrcit on, des de la guarnició de Montjuïc, serà testimoni del bombardeig sobre Barcelona ordenat pel general Espartero. Vuit anys després d'aquests fet Fructuós Canonge es llicencia i torna a casa.
Manyà, venedor de quincalla als mercats i, finalment, enllustrador de sabates, la vida d'en Canonge queda sobtadament interrompuda quan el 1856 -enmig dels aldarulls i d'aquesta època convulsa- és condemnat a mort acusat de revolucionari. Un amic militar li salva la vida però a canvi serà obligat a prestar durant 6 anys serveis a ultramar. Fructuós Canonge és deportat a Cuba, però a l'any és indultat.
De tornada a Barcelona -després d'un convuls viatge amb tempesta, rescat i estada a Nova York inclosa- Fructuós Canonge decideix encaminar les seves passes cap al món de la màgia, disciplinade la qual es convertirà en un dels grans virtuosos del seu temps i que practicava mentre enllustrava botes al seu racó de la Plaça Reial. La seva fama va creixent en paral·lel a les seves excentricitats (com menjar-se el betum -o el que fos- per demostrar la seva qualitat), les seves dots per a la màgia i el seu caràcter altruïsta i generós.
El 1858 el Merlín espanyol debutarà al teatre dels Camps Elisis de Barcelona (el primer parc d'atraccions que va tenir la ciutat a l'entorn del que avui és La Pedrera) i a partir d'aquí comença una carrera que el portarà per escenaris d'Europa i Amèrica, teatre i fins i tot palaus, i a actuar davant reis com Isabel II, Amadeu de Saboia o Alfons XII.
Van ser aquests monarques qui el van condecorar per les seves habilitats, medalles que el mag lluïa amb orgull i que va propiciar que es fes famosa la frase 'Tens més medalles que en Canonge'. Malgrat la seva fama, el mag va morir el 1890 empobrit com a conseqüència, precisament, del seu tarannà altruïsta i generós.

 
Les medalles d'en Canonge (Foto del bloc d'Emilio Gimenez Ganonge)
De fet, segons m'explica l'Emilio Giménez Canonge, el seu avantpassat es va desprendre fins i tot de les medalles -que va vendre a un drapaire també mag- i que actualment pertanyen a un antiquari de la ciutat.

dimarts, 8 d’abril del 2014

Rememorant Schönberg a 'Verdi de Dalt'



La vil·la 'Schönberg'

(“… vivim en una petita vil·la situada en el punt més alt d'un turó amb unes fabuloses vistes de la ciutat…”) 

Fragment d'una carta de Schönberg adreçada al seu amic, i músic també, Anton von Webern

Confesso, d’entrada, que escoltar la música d’Arnold Schönberg sempre se m’ha fet un pèl costerut, igual que la passejada que emprenc des de les vísceres de Gràcia a través del carrer d’un altre insigne compositor (en aquest cas, Verdi), per arribar a la casa on el mestre vienès va viure uns mesos (concretament des d’octubre de 1931 a maig de 1932).

L’adreça: Baixada de Briz, 20-24, a Vallcarca ; tot i que quan hi vivia ell, la numeració era el 14.   

Però musicòlegs del món, no us assusteu, que la peça d’avui no pretén ser –ni molt menys- una crítica raonada al catàleg de la seva obra. Vol ser, en tot cas, una pinzellada curta de la trajectòria vital de Schönberg a la nostra ciutat.

Autoretrat (1935). Belmont Music Publishers (Los Ángeles, EUA).
 

Arnold Franz Walter Schönberg va néixer a Viena l'any 1874, de pare i mare d'orígens jueus, però no religiosos. La seva formació, musicalment parlant, va ser autodidacta, i a principis del segle XX ja ens el trobem tocant el violoncel. Ell mateix reconeix que de ben jove l’inspiren les músiques que s'interpreten al Prater vienès.
 
Compartirà tertúlies de cafè amb Mahler (dels pocs amics que el van ajudar i protegir quan Schönberg va patir penúries econòmiques), i Alban Berg, i flirtejarà en el sentit artístic de la paraula amb Kandinsky i Kokoschka.
 
Així, l’amistat que conrea amb von Webern i Berg, el convertirà en el protagonista més destacat de l’anomenada ‘Segona Escola de Viena’ (en contraposició a una primera –pressumptament- formada per Haydn, Beethoven i Mozart).
 
Però si el mestre vienès va passar a la història de la música clàssica del segle XX per alguna cosa, aquesta fou la creació d’un llenguatge compositiu radical, completament diferent als que s’havien fet fins ara. Naixia d’aquesta manera l’atonalitat o música atonal, com una mena d’esgotament de les claus majors i menors, i el mètode de composició amb 12 tons (dodecafonisme).

Placa que ret homenatge a l'estada de Schönberg a la nostra ciutat

Schönberg es trobarà a la Viena conservadora de tombants del segle XX una societat hostil amb la seva música. Se li retreu pel seu “cerebralisme”; és a dir, que la seva és una música intel·lectual, allunyada de lo emocional o vital.

Amb ‘Nit transfigurada’ arriben les primeres decepcions. I serà amb ‘Pierrot Lunaire’ quan té força èxit. Sobretot a Berlín, on a la capital alemanya  hi buscava una pau i una comprensió que no havia pogut trobar a Viena.

Els detractors de la seva música el van arribar a titllar –de manera sarcàstica- de ‘cacofonista’, de ‘Satanàs de la música moderna’, o fins i tot ‘el compositor més cruel de tots’. ‘Avorrit i poc original’ també va ser algun dels altres poc agraciats qualificatius. De fet, el règim nazi la tenia classificada com a ‘entartete musik’ que, traduïda de l’alemany, vindria a ser una ‘música degenerada’.

Schönberg, continua component al dictat de la seva veu interior. Per a  ell, art i vida és un sol element.  Però arribat a la meitat de la seva carrera musical, la decepció amb el públic el va portar a expressar-se amb la pintura.

L’any 1931, i degut al seu estat de salut (pateix d'asma), arriba a Barcelona per indicació dels metges. “Un clima mediterrani li anirà bé”, argumenten. Allunyat de les baixes temperatures de la Mitteleuropa, i amb l'inestimable  recolzament del seu deixeble Robert Gerhard, i del mestre Pau Casals, s'estableix en aquesta bonica vil·la de Vallcarca. (Per cert, Schönberg ja havia visitat la nostra ciutat per presentar les seves obres. Corria l'any 1925).

En aquest segon període gaudirà en les seves estones lliures practicant un dels seus esports favorits, el tennis, amb el jove poeta i periodista Carles Sindreu. El lloc: ben a prop de casa, al club de tennis La Salut.  També  practicarà la natació i el ping-pong. I jugarà als escacs; una altra de les seves aficions.

I un regal del cel: el 8 de maig de 1932 neix a Barcelona la seva filla Núria, que més tard contrau núpcies amb el compositor venecià Luigi Nono.

De primera mà, res millor per a inspirar-se. A ‘Verdi de Dalt’. Així és com he volgut batejar aquest bocinet de mapa a tocar el Park Güell.

Al jardí de la Baixada de Briz (Font: Arnold Schönberg Center, Viena)

Em deixo guiar pel pes gravitacional de les meves cames, que carrer avall m’empènyen a deixar aquesta petita porció de paradís silenciós, aquesta bonica vil·la (de fet, dues cases unifamiliars adossades) d'estil noucentista, obra de l'arquitecte Salvador Valeri Pupurull.

Imagino una finestra oberta a ‘Vil·la Schönberg’ on, a dins, hi veig assegut el mestre austríac; la ploma suca la tinta i posa les últimes notes del segon acte de Moses un Aron, mentre que a la mà esquerra del compositor, una cigarreta s’aferma entre el seu índex i el mitger deixant un lleuger fil de fum que es s’esvaeix en l'aire de l'habitació i es difumina amb els primers  blaus del capvespre. I, de rerefons, allà baix, Barcelona.

Pedagog musical, compositor, escriptor, poeta, pintor, assagista. Viena, Barcelona, París, Los Ángeles...

Benvolgut Schönberg...

dilluns, 31 de març del 2014

El lloro del 36

El lloro dissecat, la foto del 36, el xiulet i la minigorra de tramviaire
Al número 91 del carrer Taulat al Poblenou s'hi troba un dels comerços de Barcelona que, m'atreviria a dir, amaga al seu darrere una de les històries més peculiars. Parlo de La Licorera C. Ferreres o, si voleu, El lloro del 36, que és com es coneix popularment aquesta octogenària botiga de vins, licors i esperits.

Tot i que l'obertura de l'establiment va ser el 1932, la peculiar història que l'ha immortalizada i li ha donat el sobrenom amb el qual és coneguda actualment va tenir lloc el 1957. Aquell any els propietaris de l'establiment, la Júlia i el Constantino Ferreres, van obsequiar amb un parell d'ampolles de licor un conegut que acabava d'arribar de Guinea Equatorial (aleshores colònia espanyola). En justa correspondència, l'amic es va oferir a retornar-los la gentilesa amb un present del país africà: el matrimoni va escollir un lloro.

L'interior de la Licorera, un comerç històric i entranyable

Així que el 1957 un lloro gris guineà arriba a Barcelona i s'hi instal·la a la Licorera del matrimoni Ferreres. Explica la seva neta que els dies assoleiats solien penjar la gàbia al carrer, al costat de la porta d'entrada, i just davant de la parada d'inici i final de trajecte dels tramvies 36 i 52. I per aquelles raons que tenen a veure amb les dots d'interpretació dels lloros, sembla l'animaló va aprendre a reproduir amb exactitud precisa el xiulet amb que el cap de parada indicava la sortida del tramvia.

La Júlia, neta dels propietaris, explica avui que, quan el tramvia estava aturat, "sovint el cap de parada anava a fer un cigaló a un bar que hi havia davant i que es deia Cal Delfí". Aleshores el lloro reproduïa el xiulet de sortida, el conductor posava en marxa el tramvia i els enrenous i les anècdotes eren constants, "perquè el tramvia marxava i aleshores molta gent perdia el tramvia o bé havia de pujar a corre cuita i s'oblidaven els farcells de menjar al terra...".

El gegantó del lloro del 36
Imaginem com seria el festival que fins i tot un responsable dels tramvies de Barcelona va demanar als propietaris que deixessin l'animal dins la botiga per evitar els malentesos i les bromes de l'animal. Pel que explica la Júlia, l'animal ('lorito' com li'n deien) combinava altres habilitats com xiular la cançó del Pont sobre el riu Kwai amb algunes poca-soltades com deixar anar alguna fresca als clients.... tot plegat envoltat d'un aroma innocent i nostàlgic, de broma en blanc i negre.

El lloro del 36 va morir el 1992 i dissecat encara es conserva en la seva gàbia darrere el taulell de la botiga, amb una foto en blanc i negre del tramvia 36 (a qui tantes vegades va donar la sortida), un xiulet i una gorra de tramviaire en miniatura. El seu record també va fer que la Colla de Gegants de Poblenou li dediquessin el 1996 la figura d'un gegantó de cartró pedra vestit amb la gorra de tramviaire i el xiulet.

dilluns, 24 de març del 2014

Immortalitzant els 'altres' hostes de l'Arca de Noè


Representació pictòrica de l'Arca de Noè, pel pintor nord-americà Edward Hicks

Aquesta passada setmana vaig deixar-me caure per la Plaça Reial a rememorar (tot i que no hi vaig arribar a anar mai) l'antic 'Museo Pedagógico de Ciencias Naturales', més conegut popularment com 'El Taxidermista' o  amb el sobrenom de  ‘Museu de les Bèsties’, establiment que l'any 1991 va abaixar les seves persianes definitivament. 

Aquest peculiar negoci va  ser únic al nostre país en la seva especialitat -si se li pot dir així-, ja que a més de tenir col·leccions mineralògiques i geològiques, es dedicava a la taxidèrmia, aquella pràctica de crear representacions realistes d'animals (normalment ocells i mamífers) mitjançant l'ús de pells preparades i vàries estructures de suport, i en la que va excel·lir. A la resta del continent europeu, per exemple, en trobaríem de renom com els francesos Verreaux o el britànic Ward. O el mateix Francesc Darder. 

La botiga-museu -inaugurada l'any 1926- de la Plaça Reial es trobava ubicada en el número 10 i posteriorment en el 8 (avui en dia, convertida en un restaurant-marisqueria) d'aquesta concorreguda plaça de Ciutat Vella, que tot i estar a  tocar amb La Rambla és un autèntic microcosmos de turistes i tribus urbanes.

 

Seu de l'antic 'Museo Pedagógico de Ciencias Naturales' ...
...actualment reconvertit en establiment gastronòmic



La història de 'El Taxidermista' la inicia Lluís Soler i Pujol, naturalista, científic, 'Preparador- Conservador por oposición del Museo municipal de Ciencias Naturales de Barcelona' qui ja l'any 1889 tenia la primera botiga de taxidèrmia al carrer de Rauric, 9, per traslladar-se l’any 1919 a la cantonada del carrer d'en Rauric/Heures.  

Soler era un eixerit santpedorenc a qui els hàbits eclesiàstics no el van convèncer gaire; així que va decidir abandonar-los de jove. Més endavant va treballar de barber; però la veritable passió que portava dins era la ciència de la Natura. I així va ser. Va finalitzar la carrera de Ciències Naturals. 
 
'El Taxidermista' de la Plaça Reial comptava amb un sòtan, on es construïa la part més escultural, és a dir, els esquelets o suports amb materials especials; la planta baixa, que feia de botiga i sala d'exposicions; i l’entresòl, on hi havia el taller de taxidèrmia.  Les instal·lacions també comptaven amb una  sala de conferències.

En els seus millors moments, 'El Taxidermista'  va arribar a tenir fins a 50 persones treballant-hi.


Imatge on s'aprecia una de les sales del 'Museo Pedagógico'

Aquest era un univers singular i ben fascinant: 10 aparadors, sales d’anatomia i agricultura, ací i allà es repartien vitrines amb col·leccions de cargols de mar, insectes, lepidòpters, aus, minerals, mamífers dissecats, herbaris... i on les olors, la imaginació, la ficció, la ciència, o el misteri d'ambients llunyants es ficaven en les ments de menuts i grans quan tafanejaven a través dels aparadors.
 
En quant a espècimens dissecats predominaven, per exemple, els de fauna europea (per proximitat): guineus, conills, cèrvols, esquirols, martes, blavetes. tòrtores, àligues, òlibes, papallones... O d’altres latituds: voltors, cobres, rinoceronts, pells de guepard, de zebra, fins i tot un elefant femella berlinesa, la ‘Perla’, o la inquietant presència de tres goril·les (un d’ells de gairebé dos metres d’alçada), venuts als propietaris de la botiga per un belga.

Els impressionants goril·les (Col·lecció Famíla Soler/Museu Ciències Naturals) 

Degut a l’èxit de la botiga i a la seva especialització, moltes institucions educatives de la Barcelona dels anys 50 i 60 van crear les seves pròpies col·leccions ‘naturals’ adquirint peces a ‘El Taxidermista’. 

El negoci creat per Soler i, més tard gestionat pel seu successor, Josep Palaus, també va servir d’embrió d’algunes de les més que reputades col·leccions de ciències naturals europees: la Pons Oliveras d’ocells, la de malacologia del geòleg Jaume Bot, o la de minerals de l’industrial Joaquín Bosch. 

Arribats aquí, faig un petit apunt interessant sobre els proveïdors del negoci: la majoria d’animals que s’hi exposaven, o bé els portaven els mateixos caçadors, arribaven com a peces sense vida dels zoològics, o fruit d’accidents de trànsit. En canvi, l’univers mineral era fruit d’una minuciosa xarxa de recol·lectors en jaciments.   
  
I l’epíleg, no exempt de moltíssimes curiositats i anècdotes: el torero i actor Màrius Cabré va fer dissecar una orella d’un brau per a l’actriu Ava Gardner; un delirant (per cert, “molt mal pagador” segons una de les besnétes d'aquest negoci de la Plaça Reial) Dalí va demanar que li dissequéssin un tigre, un lleó i un rinoceront, a més d’encarregar centenars de milers de formigues (aquesta última en el més absolut estil ‘buñuelià’); més tard, també cal dir-ho, li encarregaria a un taxidermista terrassenc la dissecació d’un cavall blanc.  


Salvador Dalí  'fent de les seves' (La Vanguardia)

Diuen també les veus acreditades que han gestionat aquest emblemàtic negoci que pintors com Joan Miró, veí d’aquells barris, es va inspirar en l’atmosfera que destil·lava aquell univers de cartró i pedra per plasmar-ho en les seves representacions formals; que ja de petit, l’escriptor i bon vivant Josep Maria de Sagarra es delia amb les col·leccions de lepidòpters i ocells d’aquest museu; o que el mateix Alfons XIII va sol·licitar els serveis de ‘El Taxidermista’ per fer-se dissecar la pota d’un dels seus equins preferits.

Flascons de formol, fortor a nitrofè, mirades desafiants d’un guepard i una cobra, en perfecta harmonia amb la subtil i bella silueta d’una grua comuna. 

Records inoblidables d’una Barcelona desapareguda, dels ‘altres’ hostes d’aquesta particular Arca de Noè.

divendres, 14 de març del 2014

Les pudes de la Barceloneta

A l'interior de la Puda Can Manel, un enrajolat
recorda com era el local al seu emplaçament original
Es coneixen popularment com a pudes els manantials o les fonts d’aigua sulfurosa que desprenen una olor forta i desagradable. Per això aquesta va ser la manera que va trobar el saber popular per identificar les tavernes que es va instal•lar en els magatzems que hi havia instal·lats a l’interior del la muralla que s’estenia en el que avui correspon al moll de la Barceloneta.

Aquests magatzems van perdre la seva utilitat quan es va construir un gran dipòsit central (a partir de la segona meitat del segle XIX) i aleshores van reconvertir-se  en petites tavernes, humils i amb un cert aroma fètid per la humitat i la poca ventilació, raó per la qual la gent va batejar-les com a ‘pudes’. I a fe que aquest antinom comercial no l’amagaven pas els propietaris d’aquests establiments, com acredita la fotografia.

Segons les fonts consultades, les pudes tenien dues portetes d’accés, al menys una finestra i sostre baix de volta. Segons una crònica de Lluís Permanyer publicada a La Vanguardia el 2003, les pudes més àmplies instal·laven al fons un tablao on qualsevol amb prou desvergonyiment o simplement unes copes de més podia arrencar-se amb el flamenc.

Permanyer recorda també que ‘lo que corría con más generosidad eran los licores y los brebajes, siempre a granel, a menudo procedentes de regiones exóticas y que los marineros portaban de sus Viajes por el universo mundo, pues importa recordar que en aquel entonces el Puerto de Barcelona seguia siendo el más importante del Mediterráneo’..

Mentre van existir les pudes van ser freqüentades per mariners, pescadors, gents dels baixos fons però també gent de la cultura de l’època i artistes. Josep Pla s’hi refereix en alguns dels seus llibres a la Puda de Can Manel per recordar que sovint hi havia bufetades tot i que també matisant que quan l’ambient no estava viciat l’habitual era menjar, beure, xerrar i jugar a cartes... tot en un ambient bastant més amical. De fet, al llibre 'Pensar i interpretar l'oci. Passatemps, entreteniments, aficions i addiccions a la Barcelona del 1900' s'explica que en aquests anys el bacallà a la llauna va assolir 'el seu màxim esplendor a les pudes de la Barceloneta'.


A dalt: La Puda Manel el 1902. A sota: el local avui

Avui una d’aquestes pudes sobreviu al Passeig Joan de Borbó. És la Puda Can Manel, fundada el 1870 en un d’aquells petits magatzems portuaris adossats a l’interior del moll de la Barceloneta i que a principi de 1900 –com a resultat de la construcció del moll de pescadors-, va traslladar-se a la seva ubicació actual (al número 60 del passeig Joan de Borbó).

dimecres, 5 de març del 2014

Barcelona 1939. La fosca nit del franquisme

 
El 26 de gener de 1939 uns 90.000 soldats de l’exèrcit franquista entraven a Barcelona i ocupaven la ciutat, exhausta i vençuda després de tres anys de guerra, amb l’ordre explícita de ‘batir y destruir al enemigo’.
 
Mentre les tropes nacionals prenien possessió dels seus objectius, el comandament franquista nomenava el general de brigada Eliseo Álvarez Arenas com a cap de la prefectura dels Serveis d’Ocupació. Va ser aquest un sistema de gestió excepcional - només aplicat a Barcelona- que subordinava els governs civil, militar i municipal a l’autoritat d’Álvarez Arenas.
 
Es posava en marxa una gegantina maquinària repressiva per castigar -en molts casos executar- la dissidència i atemorir una ciutat considerada roja y separatista. La follia repressiva del feixisme va convertir esglésies, convents, pavellons de beneficència, fàbriques o garatges en espais de tortura i presó.
 
Fa 75 anys d'aquells fets i des d'Exploradors Urbans hem elaborat amb femTurisme.cat un recorregut per alguns dels espais (un de ben segur que molt coneguts, d'altres potser menys) que conserven el record d’aquella ignomínia. En aquest enllaç el podeu llegir. Esperem que us agradi.

diumenge, 2 de març del 2014

Aprenents de Lucifer Gorgonzola al carrer de la Ciutat


Lucifer Gorgonzola Butts, amb el seu mocador 'auto operatiu'  (Copyright: Rube Goldberg)

El relat explorador d’avui no té com a protagonista aquell excèntric professor sortit de la mà del dibuixant de còmics Rube Goldberg, però en certa manera, l'essència d'aquella caricatura (la de no deixar aquella petita engruna creadora que tots portem a dins) és la que avui em transporta per una estona al carrer de la Ciutat de Barcelona.

En el número 7 d'aquest carreró, i ubicat en les dependències d'un palau del segle XIX, apareix flamant el MiiBa (Museu de les Idees i els Invents de  Barcelona). És un espai relativament nou (tot just aquest mes de març bufarà tres espelmes) que, capitanejat pel creatiu i mediàtic Pep Torres, s'ha volgut fer un espai en l'oferta museística de la ciutat. I ho ha aconseguit.

La idea, segons comenta Torres: “va sorgir l'any 1997; que en aquells moments se centrava més en ser una recopilació d'objectes que no pas en un projecte coherent i en un gran invent en sí mateix”, que és el que trobem actualment.

Però és que abans d'admirar aquests petits i genials invents ja us haureu topat amb quatre coses que de ben segur us portaran la rialla al llavi i us faran treure aquest infant creador que tots portem a dins: la primera de totes, ubicada al carrer i que fa de potent reclam, una bàscula anticomplexos, per saber com qui pesem (s'accepten apostes: Ronald Mc Donald després d'haver-se cruspit 100 hamburgueses, o el cabell d'Eduard Punset). 

De bàscules n'hi han moltes...però aquesta és única

A l'hora d'obrir la porta del Miiba, ja us ho dic jo, cal tenir en ment que potser hauríem d'avisar al nostre amic Shrek (que per cert, la seva referència també és a la bàscula), perquè el pom és desmesuradament gran. D'aquí, el joc tan interessant que ja ens proposa en Torres i el seu equip de creadors tot donant-nos la seva particular benvinguda d'aquesta manera “perquè les grans idees et fan sentir petit”. 

La tercera sorpresa és una màquina amb reminiscències de càpsula espacial  o de dutxa moderna on, és gairebé segur, que amb el preu mòdic d'uns pocs euros podreu eixugar-vos el cabell en un tres i no res: la màquina en qüestió és un simulador d'huracans!

I ja la quarta, un periscopi, us permetrà tafanejar una mica pel pis de sota, més que res per saber si us podeu trobar la vostra sogra visitant l'exposició sobre el personatge de Franz de Copenhague. 

Invents a dojo

El gruix de la col·lecció es troba dividit en diversos espais temàtics que es distribuiexen en dues plantes: la de l'entrada, que també fa de botiga-expositor amb productes de dissseny ben curiós que ens farà la vida més fàcil (segur!), o més divertida (també!) com un llibre-fusta de tallar anomenat  'Romeo &Julienne', o una postal màgica no apte per a carters curiosos, ja que tan sols en podem veure el contingut rascant-ne la superfície amb una moneda.

Però anem al gra. Paguem religiosament l'entrada i la primera àrea del Miiba ens mostra aquesta 'Societat il·limitada (en invenció)', una petita àgora dels prototips d'inventors independents, la majoria d'ells o bé enginyers o físics. Aquí en destaco alguns que en el nostre dia a dia no ens podrien titllar de malgastadors ni d'insostenibles amb el medi ambient: l'ecotech drops kit, un intel·ligentíssim sistema d'estalvi d'aigua (1.000 litres/any) o una caputxa-bossa-bufanda que també pot ser bossa-bufanda-caputxa o tota la possibilitat de combinacions, ja m'enteneu. En aquesta primera sala també s'hi poden veure dues sorprenents creacions relacionades amb el món del moviment i el transport: la Magic Wheel, un monocicle-monopatí de dos enginyers hongaresos; i també la YikeBike, lleugeríssima bicicleta elèctrica plegable. O, posats a amalgamar joieria i ortodòncia, la visionària creació de Sonia Salguero, que amb un cargol d'expansió permet crear joieria adaptable.

Anem baixant les escales (el tobogan no funciona) i em sorprèn gratament aquest irònic i alhora didàctic “Està recomanat fer fotos”, amb un més que explícit i tatxat “prohibit”. Miro a l'esquerra i em trobo amb un artístic plafó on el Miiba agraeix a amics i entitats la seva col·laboració desinteressada per haver confiat en aquest projecte. Aquí no hi figuren “vidues de...” o noms altisonants de la burgesia catalana com els que trobem de mecenes, patrons o filàntrops d'institucions culturals. Aquí, ras i curt, hi trobem Andreu Buenafuente, Servei Estació, Titan, Aki...Per a tots ells, doncs, la meva sincera felicitació per haver apostat per aquest projecte únic al món: aquest petit i acollidor Miiba.  

Continuo baixant cap aquestes catacumbes dels creadors i un enorme rètol al damunt del meu cap no em deixa escapar i em fa participar en el seu mantre: “no tot està inventat”. Per a reflexionar. Per a donar-me aquesta petita empenta i dir: “si vols, tu també pots; atreveix-te”. 

Una vegada a baix, una màquina expenedora d'snacks, al més pur estil nipó (al menys, a mi m'ho sembla) ens fa reflexionar sobre l'esforç i la consciència. Esforç, perquè cal pedalejar per obtenir el producte. I per dir-me que el regal que aconseguiré té 'x' calories. A partir d'aquí, que cadascú tregui les seves pròpies deduccions o conclusions. 

A pedalejar s'ha dit...per guanyar-se unes llepolies
A la meva dreta em disposo a mirar encuriosit el 'Reflexionàrium', perquè és ben cert que, com apunta el mateix text didàctic del museu “a vegades, per trobar una solució, només s'ha de canviar el punt de vista”. Més clar, impossible. En aquests expositors hi trobo les “primeres ulleres autoajustables universals” del físic Joshua Silver, que han estat una vertadera revolució per als nens i nenes de països subdesenvolupats; un protector visera per a l'ensabonament dels cabells; un recollidor manual de pilotes de tennis, un 'clocky' o despertador que t'obliga a sortir del llit si no vols que t'estigui donant la tabarra, etc. etc. En fi, una meravella d'invents que et fan pensar una mica més del que en el nostre dia a dia pensem.

Ja per acabar, la meva rialla encara s'eixampla més i es fa explosivament sonora en aquesta tercera i última àrea del Miiba. Jo la batejaria, per fer-la rimar amb l'anterior, 'Absurdium'. Però aquí l'han batejada com a 'Espai absurd'. I és que aquí hi trobem un raguitzell d'això, dels dissenys més absurds (o no) que mai haguem pogut veure. Noms com un reciclador de serpentines (sobretot per a festes de cap d'any i cavalcades de reis); un test que busca el seu lloc idoni gràcies a la motorització que s'activa a través de petites plaques solars: esprais per cridar el cambrer a toc de “pssst”; un plat per a dieta psicològica (un mirall situat convenientment a la meitat et crea una il·lusió òptica...un miratge en el que cauria el més gran dels gargantues). O ja per rematar aquest cúmul de despropòsits: un paraigua taxi, amb sirena incorporada, o un matalàs doble cosit per la meitat pensat per a parelles o matrimonis a punt de o que s'han separat (per allò de “cadascú s'emporta la meitat que li correspon”).

Ideal per a les festes de cap d'any!

Bé, tan sols en queda dir-vos que la visita a aquest museu, com apunta l'intel·ligent i emprenedor Pep Torres, “ haurà motivat la vostra creació”. Perquè aquesta visita us haurà permès gaudir d'una col·lecció permanent d'alguns dels millors invents actuals, passant per objectes industrials, fins arribar a creacions inútils o absurdes, però tot amb aquest denominador comú de passar-s'ho bé i alhora encendre la bombeta de la nostra creativitat.

Així doncs, us presento un altre acrònim de la cultura a la ciutat: no és ni un Mnac, ni un Macba, ni un Dhub. És el Miiba. 

I és que ja em semblava a mi que alguna cosa extraordinària i especial havia de guardar aquest petit museu quan, en comptes de la dièresi sobre la 'i' se les han enginyat per col·locar els dos punts que presideixen aquesta vocal; com si es tractés d'un equilibri malabar. Un al damunt de l'altre. Difícil, gràficament. Però això també és inspiració...i invent!