dimecres, 14 d’agost del 2013

"Abrakad...pota de cabra!"

Fakir 'enigma'? Segur
Sí, ho heu endevinat bé. La paraula en qüestió és ‘abrakadabra’ o ‘abracadabra’, aquella veu que es perd en el temps dels grecs, d'ús cabalístic i amb atribucions suposadament màgiques, i que en algun moment de la nostra vida hem escoltat en un espectacle d'il·lusionisme o escapisme. Tant se val. Quan es pronuncia amb èmfasi, la seducció per als nostres ulls està servida, imbuïts per un univers on s’amalgamen vellut negre folrat de vermelló, mocadors de seda, barrets de copa, coloms blancs immaculats, conills, naips, cordes, xinesos que no són xinesos (o sí), confeti, llum amb clarobscurs, caixes, capses i capsetes…Màgia, en una paraula.

Inaugurat ara fa dos anys, i fill directe de la més que centenària botiga ('El Rey de la magia') del carrer de la Princesa, 11, el Teatre Museu del Rei de la Màgia em brinda l'oportunitat de vagar esmaperdut (perquè, sincerament, amb això dels naips i transformar fulards en aus, no hi tinc la mà trencada) per entre les seves sales i vitrines i no m'ho vull perdre.
Així que, me n'oblido de cruspir-me un 'châteaubriant' i una 'tarte tatin' a la brasserie Flo, i al mateix carrer de Jonqueres, 15 (sí, al de l'antiga 'Casa de les Mantes'), m'endinso en aquest ambient hoodinià on la vareta màgica és la batuta d'aquesta realitat transformada en fantasia.

De fet, el museu està ben pensat en el seu recorregut, car va des del petit cafè-espectacle del principi fins a l’escala de fusta per accedir al teatret; i tot en unes dimensions reduïdes (una sola sala principal i dos passadissos d’accés on s’hi exposa part d’aquest calaix de sastre que és la màgia). L’únic -que al meu entendre- hi manquen són, més plafons informatius, algun element audiovisual i mecànic (moviment!)  o sonor (efectes, música!) que encara que siguin a petites dosis, sempre hi posen la nota de misteri o sorpresa en aquest univers de petits i grans.

En una primera i llarguíssima vitrina on s’hi poden veure baralles de pòquer de les més diverses latituds (italianes, belgues, angleses, de Macao…) i d’espanyoles (visca Sant Heraclio Fournier) un ja entén com se les gasten aquests homenots de barret de copa i sabata enllustrada o aprenents de Juan Tamariz: i és que em topo amb un talonari de ‘targetes de timador’ que es vanagloria de “ Contiene 12 tarjetas para tirar a los amigos. Con cualquier pretexto pídales una peseta y acto seguido entrégueles una tarjeta” (i tant que sí, per deixar-me la butxaca buida en un tres i no res!). Disposats entre aquesta corrua d’ase, sota, cavall, rei, reina, cors i trèbols, hi distingueixo, també, baralles ‘liliput’, cartes gegants foradades per passar-hi llaçades a l’hora de fer trucs.

I de la mateixa manera que en tots aquells restaurants, teatres, etc., en què en una de les parets hi penjen quadres amb fotografies d’amics de la professió dedicades a l’amo del local, al Museu del Rei de la Màgia tampoc n’hi falten: hi veiem les de mags, il·lusionistes o ventrílocs de casa nostra (Fakir Kirman, uns joves Hausson i Selvin) i de llocs misteriosos (o no), com en Fantasio, Vizan…A més, i en l’apartat d’artistes musicals que han actuat recentment al café-teatre, hi trobem fotografies amb na Maria Cinta o l’actriu i cantant Àngels Gonyalons.

Una vegada fet aquest tastet de bon gust, ens dóna la benvinguda el temple del pare de la criatura, és a dir, les fotografies i un quadre  de la botiga ‘El Rey de la Magia’, fundada en 1881 per Joaquim Partagàs. L’ acompanya una placa d’honor dedicada a Joan Nieto Gras, mag català, a qui el museu agraeix haver-hi dipositat objectes màgics i figures de la seva col·lecció. I al davant mateix, un toc de categoria artística de primer ordre: en aquest cas 3 aiguaforts de Tàpies (exemplars numerats) i 2 poemes de Joan Brossa. Tota la composició destil·la essència de màgia: colors vermell i negre.

Passats per aquest àmbit ja entrem de ple a l’única sala de què consta el museu. Aquí destacar, i per què no, el paviment fet amb llambordí ocre, marronós, que li dóna caliu a tot l’escenari, com si d’una casa rural es tractés.


Estris de tota mena, per seduir amb 'màgia'

El primer bodegó visual em ve quan a la meva dreta hi veig una figura humana de cartró col·locada a l’interior d’un misteriós confessionari (en aquest cas, potser seria més adient haver-lo col·locat en un museu de cera, o del terror, francament). Així que, m’entretinc amb una vitrina de rellotges despertador amuntegats on les hores campen a la seva i varetes gegants que de ben segur hi amaguen alguna cosa.

A l’esquerra i presidint una de les parets de la sala principal hi descansen plàcidament cartells, fotografies, un gravat al boix del segle XIX, i bàsicament affiches d’aquells très parisien on s’hi troben els grans: Houdin (a no confondre amb l'hongarès Harry Houdini) l’il·lusionista von Arx, els germans alemanys Zachs o S. Thayer.  Tot, tot, embolcallat d’aquelles pinzellades de misteri, evanescència, vaporós, d’escapisme, espiritisme, amb personatges que il·lustren l’escena i van des de dimoniets alats, a mussols, ratolins o dones parteneurs que gairebé transmuten en aire en mans del seductor de companyia: monsieur le magicien.

En un dels programes d’espectacle del barceloní teatro Novedades hi resen els números d’un tal Goldin. Però, sincerament, lo de fer de conillet d’Índies per ser el seu “el árabe perforado” o la seva “maroma india”, millor que no. Prefereixo asseure’m a la butaca i veure “la sorprendente laparatomía de un perro”.  Potser em resultarà més enriquidor, científicament parlant, és clar.

Millor no provar a rostir un ànec de cautxú

Ara ja em disposo a endinsar-me per aquest petit laberint de vitrines on, francament, i essent un neòfit, penso que reflecteixen molt dignament les trajectòries professionals dels principals mags de casa nostra, sobretot els dels inicis de la dignificació o modernització de la professió (finals segle XIX i principis del XX). D’en J. Partagàs hi destaco les cafeteres per fer aparèixer i desaparèixer mocadors; un canelobre apaga espelmes; o un cassola per fer-hi aparèixer coloms).

En aquesta secció també hi trobem mags catalans de prestigi (Wenceslau Ciuró, Fructuós Canonge, Antoni Rovira àlies ‘Fu Li Chang’,  Joan Bernat; José Florences, etc.) amb el seu estol de motlles en relleu per imprimir, estris diversos, gàbies, daus, ous foradats, boles, caixes de llumins, capses, calaveres que fumen amb pipa, sabres que dispensen flors…


I el xinès que no és xinès (no se si m'enteneu)
Tampoc podem oblidar un altre dels pares d’aquest espai, juntament amb en Partagàs: es tracta de Carles Bucheli ‘Carlston’, continuador del negoci de la botiga de ‘El Rey de la Magia’, al carrer de la Princesa, i qui va remodelar la façana i afegir-hi al rètol de la botiga “des de 1881”. En Bucheli feia trucs de màgia darrera el taulell del comerç.

Finalment, el museu clou el recorregut amb una escala de fusta que transporta directament a un altre petit temple de la màgia: en aquest cas el teatre. Això sí, camuflat  darrera unes cortines de vellut.

Com ha de ser. Com la màgia. Com una espasa que endevina cartes clavant-les al vol!
Abracadabra.

dimecres, 7 d’agost del 2013

Francesc Canals Ambrós 'El Santet'

Francesc Canals Ambrós 'El Santet'
El 27 de juliol de 1899 un jove barceloní de 22 anys, Francesc Canals Ambrós, moria víctima de la tuberculosi, segons unes fonts, de les cremades d'un incendi, segons unes altres, i encara de 'mort natural', segons unes terceres. Començava aleshores una mostra de culte i veneració popular que 114 anys després encara perdura amb la força del primer dia. Francesc Canals Ambrós va convertir-se en 'El Santet' i la seva tomba, al cementiri de l'Est del Poblenou, en lloc de pelegrinatge on a diari els seus devots dipositen flors, exvots, precs i peticions d'ajut.

Poc se sap de la vida d'aquest jove, més enllà del fet que -pel que sembla- vivia a la Plaça de la Llana amb la seva família, que el seu pare era cec, que treballava de ben jovenet (des dels 14 anys) als grans magatzems El Siglo i que tenia fama de bona persona, atenta i caritativa. A partir d'aquí el relat s'omple de passatges que sustentarien el pretès caràcter sant i miracler del jove. S'explica, per exemple, que tenia el do d'endevinar quan moriria una persona mirant-la als ulls (diuen que fins i tot va pronosticar la seva mort), que va predir l'incendi dels magatzems on treballava (per bé que va passar 33 anys després de la seva mort), que podia sanar amb les mans i que va augurar que el seu pare recuperaria la vista quan ell morís (fet que diuen que va passar).

La làpida del Santet, amb els precs dels devots

Veritat, llegenda o simple superstició la realitat és que a la mort de Francesc Canals la seva tomba va convertir-se d'immediat en un lloc de pelegrinatge per demanar la intercesió del Santet. Sense una explicació fidedigna i única, `pel que es diu va començar a còrrer la veu que obrava miracles. D'aleshores ençà es repeteix un ritual senzill i concret per demanar la seva intercesió: s'introdueix un paper amb el prec per l'obertura que separa una reixa de vidre de la làpida, es pronuncia una oració i se surt per la dreta del nínxol sense mirar enrere. La devoció és tal que una dotzena de tombes colindants es van deixar buides i avui constitueixen una mena d'altars on es dipositen tota mena d'ofrenes, des d'imatges religioses a exvots, flors i espelmes.

La tomba del Santet
La visió de la tomba del Santet és espectacular i la seva aura misteriosa s'alimenta a diari. Una esquerda que travessa la làpida s'atribueix a un intent de profanació que va ser conjurat amb un crit sorgit del nínxol i la rumorologia popular també afirma que a través d'aquesta fractura es pot veure el més enllà.

La fama del Santet és tal que al llibre 'Mites i gent de Barcelona' de Josep Maria Huertas es parla d'una cançó popular que algú va dedicar al jove i que feia: "El Santet de Poblenou / cada dia menja un ou..." qui sap si per aconseguir les mares que els fills mengessin l'ou com a reforç alimentari i s'empassessin algunes de les virtuts del jove Francesc Canals. Al mateix llibre s'explica que hi ha una botiga al centre de Badalona que du el nom 'Santec 1877' en record i devoció de la mestressa de l'establiment al Santet poblenoví.

dijous, 1 d’agost del 2013

El Baluard del Migdia

La setmana passada vaig escriure sobre la primera escullera que es va fer a Barcelona, el 1477, en uns terrenys on aleshores arribava el mar i que avui acullen una monstruosa promoció immobiliària. Les restes del dic (i de dos vaixells) van aparèixer precisament quan es feien els fonaments d’aquests pisos, a l’espai delimitat entre l’estació de França i els carrers de la Marquesa i Doctor Aiguader.

El Baluard del Migdia al descobert (wikipèdia)

El Baluard avui
No va ser aquesta, però, l’única troballa en aquest indret. Les excavadores també van posar al descobert unes altres restes igualment excepcionals: les del Baluard del Migdia de la muralla de Mar de la ciutat. Lamentablement, les restes del Baluard han quedat sepultades i amagades per la promoció immobiliària de què us parlava abans. Una situació penosa i absurda si tenim en compte la bellesa i espectacularitat de la fortificació i el fet que es tracta d’un dels escenaris centrals del desenllaç de la Guerra de Successió amb l’assalt de les tropes borbòniques a Barcelona l’11 de setembre de 1714.

A l’espera que algú trobi un arranjament digne per a aquest espai, deixeu-me explicar que el Baluard del Migdia, o més ben dit els terrenys on es va construir, van originar-se precisament  per la sedimentació d’aquesta àrea que va provocar l’escullera artificial edificada el 1477 per l’enginyer Stací d’Alexandria.
En aquests terrenys guanyats al mar va ser on el 1527 es comença a construir el Baluard del Migdia, una de les estructures que al llarg del segle XVI van reforçar la muralla de Mar que tancava el perímetre fortificat de Barcelona i protegia la façana marítima. Aquest procés de fortificació del litoral havia començat uns anys abans (el 1513) amb la construcció del Baluard de Llevant (que per situar-nos estaria situat al costat del que avui és el Parlament, dins del Parc de la Ciutadella).
En aquest tram a l'actual Passeig de Circumval·lació
s'ajuntàven la muralla de Mar i el Rec Comtal

Precisament una petita part del tram de muralla que unia aquests dos baluards es pot malveure en un solar al Passeig de Circumval·lació (també al costat de l’Estació de França). Aquesta parcel·la, excavada fa anys i abandonada a la seva sort sense cap indicació, era per on desguassava inicialment el Rec Comtal després de creuar la muralla.

El Baluard del Migdia va ser acabat sobre el 1552 i la seva importància estratègica era notable ja que havia de protegir el portal de Mar i el pla de Palau. L’11 de setembre de 1714 aquest bastió va exemplificar la ferotge resistència de la ciutat davant les tropes borbòniques, que van llençar fins a tres ofensives per conquerir aquest lloc. heroicament defensat per les tropes comandades pel coronel i cap de fusellers Anton Paperoles, que va morir defensat la plaça amb centenars dels seus homes.