divendres, 22 de novembre del 2013

La Herta? Quina Herta? La Frankel, és clar!

Herta Frankel va destacar com a 'ballerina' a Viena

Tot i que un servidor de vosaltres ja té una edat, hi ha dos fragments catòdics -de quan jo era un panxacontenta de 5 anys- que per sempre més han quedat fixats en la meva memòria: el primer, el de l'entremaliada  gosseta de pelutx Marilin, que em saluda des de la barqueta de vímet del seu montgolfier; i la segona, la de la menuda i presumida rateta Violeta, amb el seu corbatí florejat al cabell. I és que, ben pensat, són les pinzellades visuals iconogràfiques  d’una artista que, sense cap mena de dubte, va marcar una època artística i televisiva (la de la dècada dels anys 50, 60 i principis dels 70) en aquest país i en la de molts altres de parla llatina. I qui era aquesta dona, us preguntareu. Doncs, la ballarina, vedette i, per damunt de tot, la marionetista -i a estones ventríloqua- Herta Frankel. 

Així doncs, avui viatjo en funicular i autobus a la 'muntanya màgica' de Barcelona, al parc d'atraccions del Tibidabo, on a més de presenciar el nou espectacle ('Animals animats') de la Companyia de Marionetes Herta Frankel, m'interesso per saber una mica més sobre la vida i tasca artístiques d'aquesta austríaca nascuda en 1913, i que ja de ben jove executa els primers pas à deux al ballet infantil de l'Òpera Estatal de Viena.

Al país on es troba 'la ciutat eterna' treballarà de vedette amb companyies de revista-teatre de renom com la d'Erminio Macario- Anna Menzio (més coneguda amb el nom artístic de Wanda Osiris) o amb la del comediògraf napolità Michele Galdieri. Més tard, i en ple Anschluss hitlerià, una Frankel de vint i pocs anys recorrerà d'altres ciutats europees amb Arthur Kaps (el seu futur espòs), austríac també i fundador, anys més tard, del grup 'Die Wiener' ('Els vienesos'), a qui se'ls unirà també Franz Joham.


Sota el carrusel del Tibidabo hi trobareu el 'Marionetarium'
Ja amb l'experiència adquirida als espectaclesi amb la merescuda fama que porta a les maletes, la nostra estimada Herta debuta a Madrid a principis dels anys 40. El temple artístic: el Teatro Colisseum. La revista: 'Los Topolinos'. “En aquel teatro de la avenida de la Habana, en Madrid, no había ni un colgador para colgar marionetas”, explicarà perplexa l'artista amb el seu peculiaríssim espanyol amb accent centreeuropeu. I a Barcelona, ho farà, l'any 1942, al Teatro Cómico, amb l'obra 'Todo por el corazón'. Serà aquí quan l'actor i presentador de televisió italià Gustavo Re s'incorpora al citat grup. 

Amb trenta anys, Herta Frankel entra a formar part de 'Los Vieneses', on es convertirà en “reina d'aquesta gran família” gràcies a les interpretacions en el nou quadre escenogràfic que du per títol 'El sueño de una camarera'.

Com tot artista que es planteja el seu futur professional una vegada assolit el seu reconeixement en una modalitat, però també molt conscient dels riscos que es poden tenir quan una ja no és tan jove (en aquest cas, per a la disciplina balletística), li planteja a Kaps de poder iniciar una nova singladura artística, i aquest, abduït per la força captivadora dels titelles de fils del paraguaià Harry Vernon Tozer, li proposa a Frankel de crear els seus propis quadres de marionetes per a la seva nova producció. L'exemple: 'Grandes artistas en pequeño formato', presentat a la revista 'Sueños de Viena' al Teatro Español de Barcelona  tindrà un èxit aclaparador.

Quan aquell aparell rectangular anomenat 'televisor' arriba a Espanya l'any 1956, Kaps hi veu una oportunitat per ampliar la seva trajectòria professional i comença a dirigir espais d'entreteniment com 'Noche de estrellas', 'Amigos del Martes', i molts d’altres;  tots aquests, presentats pel tàndem Re-Kaps.

Els flamants estudis de TVE a 'Miramar', a partir de 1959, seran la plataforma que catapultarà catòdicament i durant més d'una dècada Herta Frankel. Així, 'Tiovivo' (1960); 'Lo que cuenta la tía Cristina (1961)...fins a 'Vuestro amigo Quique' (1972) conformaran aquella graella d'espais televisius en blanc i negre que tindran com a protagonistes les ja mencionades Marilin i Violeta, el gat Chifú, el duet de pallassos Ruki i Muki...i així podríem arribar a comptabilitzar desenes i desenes de personatges. Tot un univers de ninots i marionetes per descobrir.

Bé, i aquí m'aturo en aquesta bonica història, per no atabalar-vos amb massa detalls. La història continua, evidentment, però ara us toca a tots vosaltres pujar a la 'muntanya màgica' i visitar aquest món de fantasia que es troba sota el carrusel.

Continuar seria trencar l'encís de tot aquest bonic univers que us espera al 'Marionetarium' (16 anys al parc d’atraccions, 16.000 representacions, i hereus i continuadors del llegat artístic de la vienesa), i el que us depararà el petit museu que acull part de la ingent col·lecció de marionetes de diverses característiques (més de 500 peces construïdes per mestres europeus al llarg dels últims 60 anys) a qui la Herta va donar vida.

La rateta Violeta
Paga la pena, creieu-me: la biografia artística d'Herta Frankel, la dels seus col·laboradors amics i mestres constructors (Lluís Fontanet, Elvira Loyzaga, Regino Mas, Harro Siegel o Zdenĕk Podhůrský, per citar-ne alguns).

És una visita que hauria de ser obligada per a tots els pares i mares, avis i àvies que encara creuen que els titelles i les marionetes són una disciplina de les arts escèniques, com el circ i la màgia, que tot i tenir aquesta pàtina  d'èpoques pretèrites, són també cultura en majúscula.

Per mostrar-la als fills o néts, tant se val. Per saber qui va ser l'Herta Frankel i què va significar per al món de l’espectacle de marionetes a casa nostra.
Com un record bonic i borrós, aparèixen en la meva memòria, Herta i Marilin
I perquè una tarda de diumenge, algun dels nostres néts (ja adults), també recordin que la Frankel i els seus ninots de fusta i pelutx tenien molta audiència.  I si no, digueu-li a la Marilin, que com apuntava la Frankel, un dia va rebre ‘l’encàrrec’ d’una mare espectadora que, desesperada amb el seu fill perquè no menjava va fer-li dir a la gosseta, tot mirant a càmera: “Carmen, que coma la sopa”.

Altres temps. La Herta. La Frankel. Records indelebles per a la retina d’un infant.

Nota: Agraïments sincers a Pilar Gálvez i Fernando Gómez de la Companyia de Marionetes Herta Frankel, per haver-me fet sentir -per moments- un joiós infant de 5 anys.

divendres, 15 de novembre del 2013

Antigues belles pedres

A l'esquerra, passada la cruïlla, l'edifici del número 6 de Sant Domènec del Call


Diuen que és la casa habitada més antiga de la ciutat, que va acollir un bordell durant la postguerra del 36-39 i que la seva façana (com les d’altres edificis del mateix carrer) està lleugerament inclinada a causa del terratrèmol que va sacsejar Barcelona el dia de la Candelera de 1428.

Parlo de la casa situada al número 6 de Sant Domènec del Call, a l’antic barri jueu (el call major) de la Barcelona medieval. El catàleg del patrimoni arquitectònic municipal la descriu com un casal medieval del segle XIII (tot i que també té elements molt posteriors, fins el XVII) que originàriament ocupava més espai que l’actual. De la casa se'n destaca també la seva porta adovellada i les finestres coronelles al primer pis (del segle XIV) i geminades al segon (curiosament datades un segle abans, probablement traslladades d'un altre edifici i incrustades).

Malauradament la casa és de propietat particular i no s’hi pot accedir a l'interior si més no si no coneixes als inquilins. Però ens en podem fer a la idea de com era gràcies a la remodelació de l'espai interior que l'any 2000 van fer els arquitectes José Antonio Martínez Lapeña i Elías Torres i que ha quedat testimoniada al seu web amb diverses fotografies. En elles s'hi pot veure l’interior de la casa, el pati central típic de les construccions medievals de la seva època i diversos portals i finestres que embelleixen la construcció.

 El pati interior





Més enllà de la seva arquitectura, la seva història i la curiositat d'una façana torta, el detall potser més rellevant sigui que es tracta de l'única casa del call jueu de Barcelona on s'ha localitzat una mezuzà. La mezuzà és l'estoig que es col·locava a l'entrada principal de les cases jueves amb un pergamí a l'interior on hi havia escrita la shemà, una de les principals pregàries del judaïsme: 'Escolta, Israel, el Senyor és el teu Senyor, és Jahvé el seu nom'.

La revelació la fa l'Eulàlia Vernet, del Centre d'Interpretació del Call, que també apunta que la casa pertanyia a una família benestant, detall que es dedueix per les seves dimensions i estètica però també perquè es trobava al carrer més important del call, Sant Domènec. En aquella època però, aquest carrer era conegut com el de les Carnisseries o el de la Sinagoga Major precisament perquè allà hi havia aquests establiments i els centres de culte, com també les escoles talmúdiques.

L'arquitecte municipal Adolf Florensa, que va ser el responsable durant 30 anys de nombroses intervencions i restauracions al barri Gòtic, solia referir-se entre d'altres al número 6 de Sant Domènec del Call com un dels autèntics i genuïns exemples de gòtic a la ciutat vella. Vuit-cents anys després de la seva construcció, la seva pedra nua i antiga segueix captivant-nos.

diumenge, 10 de novembre del 2013

Si en Tissot ho veiés...


El 'rellotge dels llums', a Via Laietana, una bonica peça, del tot abandonada

Avui em centraré en dos bonics rellotges, que no són ni per portar al canell, ni per despertar-nos. Són dos rellotges del paisatge urbà que per a la gran majoria de ciutadans de Barcelona passen del tot o (bé, siguem benèvols) bastant desapercebuts per culpa d'aquest frenetisme que la societat ens imposa en el seu dia. I amb l'afegitó que cap dels dos funciona.

De fet, el primer d’aquests és un -batejat així- 'rellotge dels llums', i està  encastat al paviment de la vorera de la Via Laietana, 69,  concretament davant l’antiga seu de l’edifici que va acollir l’efímer Memorial Democràtic de Catalunya, l'antiga seu del Departament de Governació, i també, movent la manovella de la màquina del temps, seu de la Banca Rosés i del Banc Condal.

Així que, si no anem gaire depressa, afluixem el pas, i mirem al terra en aquest punt d'aquesta artèria de la ciutat, hi trobarem aquesta bonica peça del rellotger Juan Cabrerizo, que va fer-lo per encàrrec d'aquesta primera entitat bancària avui dia ja desapareguda.

Afirmen els cronistes de la ciutat que el rellotge es va inaugurar l'últim dia de 1935 (tot i que a la cantonada superior dreta del giny hi figura 1936) i que al cap dels anys va espatllar-se. El cert  és que al cap d'un altre grapat d'anys (1989, per ser exactes) va tornar a funcionar, o millor dit, va ser restaurat pel fill d'en Cabrerizo, per encàrrec del mateix departament del Govern català.   

Si ens fixem amb detall amb aquesta veritable peça d'art déco, veurem que hi figura un perfil de Mercuri o Hermes (segons la nomenclatura en la cultura romana o grega), el déu dels mercaders, patró dels lladres, i el qui conduïa els morts a l'inframón. 

La silueta en qüestió és una mena d'homenatge a aquest -també- patró dels comerciants, car com tots sabem la nostra ciutat ha estat des de temps pretèrits una urbs on hi ha excel·lit aquesta activitat humana.  

L'esfera senyala les hores i els minuts a través d'uns discs de vidre glaçat, el suport és de terratzo verdós i el llautó acaba de donar-li el toc elegant a tota la peça, gran, força gran, de gairebé 2 metres de diàmetre.


'La Sud America', amb el seu rellotge, també aturat en el temps


El segon d’aquests artefactes amants del ‘tic-tac-tic-tac' corona la part superior d'un edifici que està molt a prop d'aquest 'Hermes' a tocar de la Plaça de Catalunya, concretament a l'immoble 'La Sud America' (sic), a la Ronda Sant Pere, 3. Aquest rellotge, tot s'ha de dir, no destaca gaire des del carrer estant, al menys des de la vertical d'aquesta immoble on fins fa una dècada hi havia una companyia d'assegurances i reassegurances que duia aquest nom. 

Per veure el rellotge no és tan fàcil com els que envolten 'l'epicentre' de   la ciutat (el giratori del Banco Bilbao Vizcaya, a tocar amb el carrer de Bergara; o el de l'antic Banc Central, cantonada amb La Rambla de Canaletes).  Per al de ' La Sud America' cal alçar la mirada quan ens situem o bé a la vorera de la mateixa plaça, a tocar del Passeig de Gràcia, i mirar una mica més enllà de l'edifici on hi estatja Catalana Occidente.  O venint caminant des de la Plaça d'Urquinaona. 

Allà dalt, com adormit en el bressol del temps, i sense voler imposar-se, hi ha aquest rellotge, coronant amb una torreta neoclàssica aquest edifici que va ser un encàrrec (i també, segons fonts que ho afirmen, vivenda per a ell i els seus familiars i descendents) d'un dels homes més rics de la Barcelona del XIX: Manuel Girona i Agrafel. Girona, a més de senador, banquer, i vertader prohom, fou l'alcalde de la nostra ciutat per un curtíssim període de temps.

Independentment que aquest rellotge de quatre cares tampoc funcioni, tant a la façana de l'edifici del número 3 com en l'edifici germà del costat (el del número 5) si ens fixem bé hi podrem veure diverses frases que incorporen les tres virtuts teologals i que el mateix Girona, cofoi del seu exitós tarannà de patrici va ordenar esculpir. Quan es llegeixen són una mena de lletania poc original que en certa manera ens transporta a èpoques d'adoctrinament laboral: "La fe fortalece", "La esperanza dignifica", i "La caridad ennoblece".

Dos rellotges, dos. Per reflexionar sobre la -a vegades, involuntària o circumstancial, tot s'ha de dir- deixadesa del paisatge urbà, bé pertanyi a una institució pública o a un privat.

Per reflexionar sobre les poques vegades que actualment ens atura algú i ens diu aquell “disculpi, em podria dir quina hora és?”. Per reflexionar, per què no, sobre la funció dels rellotges públics en aquesta societat postmoderna I hiperconnectada.

Al cap i a la fi, un rellotge és un rellotge. Però si funciona i marca l'hora exacte, millor. Què me'n diu, monsieur Tissot?