divendres, 27 de setembre del 2013

Els refugis de Franco


A dalt, la seu de Institut Català de la Salut (antic Instituto Nacional de Previsión)
A sota, plànol del soterrani on hi havia el refugi.
En taronja, l'avantcambra. En vermell, la càmera cuirassada

Se n’ha escrit molt dels refugis escampats per Barcelona i altres ciutats catalanes que van protegir la població dels atacs de l’aviació franquista durant la Guerra Civil. Han estat i són un exemple d’esforç col·lectiu, autogestió i capacitat organitzativa dels ciutadans davant l’acarnissament brutal i sistemàtic del feixisme. Avui però vull parlar d’uns altres refugis, impulsats en aquest cas pel mateix franquisme acabada la Guerra Civil a les poblacions de més de 20.000 habitants, i dels quals en queden una trentena d’exemples a Barcelona.

A principis de la dècada dels 40 del segle passat Franco viu obsessionat davant la possibilitat d’una invasió aliada si l’eventualitat d’una derrota de Hitler arribava a produir-se. Tot i que aleshores el règim franquista es decantava per la neutralitat, Franco pensava que el seu suport inicial a Hitler el situava en una posició de fragilitat davant una derrota del nazisme.

Per aquesta raó el règim recorre a una estratègia de defensa passiva impulsant la construcció de refugis antiaeris a les ciutats de més de 20.000 habitants. El 22 de juliol de 1943 el Butlletí Oficial de l’Estat publica un decret on es disposa que tot edifici nou però també aquells que necessitin grans reformes incloguessin els anomenats ‘locals refugis’.

Els nous búnquers contrastaven amb els refugis antiaeris republicans, com he dit abans populars i força efectius per protegir la població civil dels bombardejos de l’aviació franquista. Els refugis de Franco, en canvi, tenien un caràcter privat i fixava la capacitat màxima de cadascun d’ells en unes 50 persones.

Edifici al número 55 del carrer Príncep d'Astúries
on s'hi va construir un dels refugis decretats per Franco
El decret també regulava detalls com la ubicació (als soterranis), forma (preferiblement rectangular) i distribució (es recomanava que disposessin d’una entrada principal i una altra de socors així com avantcambra per protegir-se d’atacs químics). També havien de tenir sistema de ventilació, abastiment d’aigua, lavabo, farmaciola i eines diverses. El material que calia utilitzar en la seva construcció era formigó armat.

Aquesta exigència no va deixar gaires exemples, principalment per dues raons. La primera, la poca activitat constructiva en un país en plena postguerra i encara devastat pel conflicte. La segona, perquè el decret franquista només va estar vigent un any i mig aproximadament. El 15 de novembre de 1944 el BOE publica una nova ordre que suspèn ‘la vigència de los preceptos del citado decreto, manteniéndolo, sin embargo, en todo su vigor para edificios para el Estado y los particulares no dedicados a vivienda’.

Segons la investigació duta a terme per l’arquitecta Yara Maite Colón a ‘Arquitectura de la postguerra en Barcelona (1939-1952)’, durant aquests anys es van construir una trentena d’edificis que incorporaven aquests refugis antiaeris a la ciutat, convenientment visats per Marino Gutiérrez Canosa, ‘arquitecte inspector’ de la Defensa Pasiva Nacional. La gran majoria estaven situats als districtes de Sarrià-Sant Gervasi, l’Eixample i Gràcia.

Alguns edificis han sobreviscut al pas del temps i han arribat fins avui. És el cas dels ubicats als carrers Francesc Pérez Cabrero, 7; Muntaner, 300 i 436; Avinguda Gaudí, 56; Príncep d’Astúries, 55; Via Laietana, 9-11; Diagonal amb Capità Arenas (l’edifici militar que hi ha); Plaça Catalunya (Banc Bilbao Biscaia); i Balmes-Gran Via (Institut Català de la Salut que el 1944 era l’Instituto Nacional de Previsión). D’altres, en canvi, han estat enderrocats com la seu de l’empresa CIBA a Balmes-Provença que avui és l’Hotel Olivia Balmes i també molt probablement un edifici d'habitatges ubicat al carrer Agricultura, 154 (aquesta numeració actual no existeix).

Plànol del soterrani de l'empresa CIBA a Balmes-Provença on s'hi aprecien i indiquen
les diferents estances del refugi. L'edifici va ser enderrocat i ara hi ha l'Hotel Olivia Balmes
He pogut accedir a un parell d’aquests refugis-soterranis i les reformes fetes amb els anys han esborrat pràcticament el rastre del seu ús original. Aquests dos exemples ara són magatzems on s’acumula material de tota mena, aliè al que un dia van ser els refugis de Franco.

dissabte, 21 de setembre del 2013

Vells Àngels Nous

Mare de Déu dels Àngels
M’agrada despullar la ciutat. Desvestir-la, buidar-la d’edificis i carrers de la trama actual i imaginar-la com devia ser fa 100, 200 o 300 anys, fins i tot més, a mesura que descobreixes passatges de la seva història. D’aquest exercici sovint descobrim coses sorprenents, difícils d’imaginar en el brogit actual de la ciutat, com per exemple que a l’entorn de l’àrea que avui delimita l’encreuament dels carrers Pere IV i Marina amb l’avinguda del Bogatell, fa 5 segles hi va haver un monestir anomenat dels Àngels Vells.

L’origen de l’edifici era una capella, la de Nostra Senyora dels Àngels, construïda pel gremi de corders la segona meitat del segle XV en aquest indret que aleshores estava situat fora de les muralles de la ciutat. El fet de construir aquest lloc de culte extramurs era gairebé una obligació pels corders ja que el seu ofici estava molt mal vist (entre d’altres raons perquè feien les sogues que s’utilitzaven amb els condemnats a la forca). Per aquesta raó havien de construir els seus llocs de culte fora de les muralles.

A finals del segle XV (aproximadament sobre el 1485), una butlla va atorgar aquesta capella a una comunitat de beates de Sant Domènec procedents de Caldes de Montbui. El 1497, sobre aquesta capella, les monges van fundar el monestir, que sostenien de l’almoina que recaptaven recorrent Catalunya. Aquesta situació es va prolongar fins el 1557 quan les monges dels Àngels van jurar guardar clausura perpètua.

El 1561 el Consell de Cent va convidar les monges a traslladar-se a l’interior de la ciutat per raons de seguretat i ‘evitar lo perpleix en que de cada dia se trobe per lo perill porien incorrer de les Armades de tuchs i moros enemichs de nostra santa fe catholica’. Per aquesta raó un any després les monges s’instal·len en una petita capella situada a la zona del Peu de la Creu sobre la qual edifiquen un nou convent dels Àngels: l’església que avui –utilitzada com a sala d’exposicions del Foment de les Arts Decoratives (FAD)- es troba davant del MACBA.

És l’època en què el monestir extramurs passa a ser conegut amb el nom dels Àngels Vells, per distingir-lo precisament dels Àngels Nous edificat a l’interior. El Consell de Cent va comprar el primer d’ells (3.000 lliures), va ordenar cloure’l de parets molt altes i va decidir destinar-lo a llatzeret no sense reserves ja que en les seves deliberacions els consellers advertien dels perills de conservar aquesta fortificació ‘per estar massa prop de Barcelona com perque en temps de guerras los enemichs si podrian fer forts, com per lo gran gasto havien de fer per conservar-la’ (sic).

L’antic monestir dels Àngels Vells també conserva algunes curioses històries relacionades amb el seu caràcter obert previ a la clausura imposada per les monges el 1557. S’explica que algunes de les seves monges duia una vida molt poc edificant i ajustada al compromís i els vots que havien jurat, rebent al convent joves llibertins.

Sant Ignasi de Loiola, durant la seva estada a Barcelona el primer quart del segle XVI va proposar-se ajudar a la reforma del convent i l’actitud de les monges, visitant l’església diverses vegades. Òbviament, els damnificats per la seva tasca missionera no veien de bon grat aquesta intercesió. Un dia, quan tornava del convent, va ser apallissat i donat per mort.

dijous, 12 de setembre del 2013

Lluitant contra la pesta

A prop del carrer del Llatzeret hi havia la Casa de Quarentena
Un dels grans reptes que les autoritats sanitàries va haver d’afrontar arreu d’Europa a partir de finals del segle XV va ser la necessitat de dissenyar noves estratègies per fer front a la mundialització de les epidèmies. El descobriment d’Amèrica primer, i més tard factors econòmics, socials i demogràfics com l’increment del comerç, la revolució industrial, el creixement de les ciutats i la manca d’higiene i salubritat en algunes àrees, va comportar brots incontrolats i mortífers d’algunes malalties com la pesta o el tifus, per citar-ne dues.

Davant la necessitat de controlar aquests contagis i evitar-ne els seus efectes catastròfics, les autoritats van impulsar la creació de llatzerets als afores de les ciutats. Els llatzerets, o Cases de Quarentena, eren equipaments on se sotmetia a observació els viatgers, els animals i les mercaderies que volien entrar a les ciutats i que eren sospitosos de poder propagar alguna epidèmia.

A Barcelona n’hi ha documentats uns quants d’aquests equipaments almenys des del segle XVI però potser l’únic que va ser construït específicament per a aquesta finalitat va ser el Llatzeret que el segle XVIII es va edificar en terrenys de l’actual Poblenou, aleshores un territori erm extramurs de Barcelona, idoni per sotmetre a quarentena els sospitosos de portar alguna malaltia a la ciutat.

L’origen d’aquest equipament es remunta al primer quart del segle XVIII (aproximadament sobre el 1720) quan les autoritats –pressionades per la pesta de Marsella d’aquell any- van construir prop del baluard de Sant Cristòfol i, segons el nomenclátor de l’Ajuntament, del carrer que avui porta aquest nom, un llatzeret aprofitant un petit edifici existent que s’havia edificat a principis de segle. L’any 1720 aquest equipament, a penes un cobert, una barraca annexa, diverses estances i una latrina, es trobava en mal estat de conservació.

Les seves reduïdes dimensions van obligar a llogar algunes cases del voltant per adequar-lo i garantir la correcta quarentena de persones i la desinfecció de les mercaderies. Mig segle més tard (i després de diversos projectes frustrats per construir-ne un de nou donat l’increment del comerç amb països afectats per la pesta) en va tornar a ser ampliat i fins i tot va servir com a hospital per atendre els infectats per la febre groga de 1803. Deu anys després aquest equipament s’enderrocava.

Projecte de llatzaret per Barcelona dissenyat per Joaquín Rigalt el 1821

Com s’ha dit abans, el llatzeret del Poblenou –que va propiciar la construcció del primer cementiri fora muralles (el de l’Est) en aquesta zona per la seva proximitat - no va ser l’únic equipament que la ciutat destinat a evitar les epidèmies. Molt abans de la seva construcción s’utilitzaven alguns edificis ja existents (principalment eclesiàstics però no només) per exercir aquestes funcions.

Per exemple, a la segona meitat del segle XVI està documentada la masia anomenada d’en Fontanillas per posar en quarantena els viatgers provinents de França així com el Monestir dels Àngels Vells (sic) com a recinte de quarantena davant l’epidèmia de pesta del 1589.

A mitjans del XVII será utilitzat com a centre de quarentena el convent de Jesús, ubicat a la cruïlla on avui conflueixen el carrer Aragó i el Passeig de Gràcia. Alguns documents també parlen de la torre Bargalló, el mas Guinardó, i també la Torre de la Llanterna (avui coneguda com a Torre del Rellotge) del Port de Barcelona, que a finals del XVIII i donat l’increment del trànsit comercial amb el Llevant i Berberia va ser condicionada com a casa de quarantena.

Nota: Bona part de la informació així com la imatge del projecte de Joaquín Rigalt està extreta de la tesi de Joaquim Bonastra 'Ciencia, sociedad y planificación territorial en la institución del lazareto'

dijous, 5 de setembre del 2013

El primer comte

Retrat del comte Berà I segons el dibuix de J. Serra al llibre Historia de España Ilustrada
Aquest agost he estiuejat uns quants dies a Normandia. Hi anava molt encuriosit per veure els clàssics turístics de la zona (amb les platges del desembarcament en primer lloc) però també per visitar Rouen, ciutat de poc més de 100.000 habitants, que és una de les capitals regionals. Del motiu d’aquest interès per una ciutat tan desconeguda aquí és del que us vull parlar en aquest article: Rouen va ser la ciutat on va morir, exiliat, el primer comte de Barcelona, Berà I.
 
Òbviament, ser el primer no et fa ni el millor ni el més important. Però en descobrir a Berà –llegint un llibre sobre els orígens carolingis de Catalunya-  em va sorprendre el poc coneixement general de la seva figura, eclipsada per altres comtes o reis molt més ‘populars’. Per això intentaré fer quatre pinzellades i descobrir-vos ni que sigui una mica la seva figura.
 
Got d’origen, fill de Guillem de Tolosa i la dama goda Cunegunda, Berà va participar en la campanya que Lluís el Pietós, fill de l’emperador Carlemany, va llençar contra Barcelona per arrabassar-la als sarraïns. Els àrabs havien ocupat la ciutat l’any 718 i per frenar la seva expansió cap al nord els carolingis van crear la Marca Hispànica, un conjunt de territoris que exercien de coixí contra l’avenç musulmà.
 
El segon pas d’aquesta estratègia va consistir en les campanyes de conquesta dels territoris en mans àrabs. Una política que va tenir un dels seus moments culminants en la conquesta de Barcelona. Precisament un dels participants en aquest setge, el cronista franc Ermold el Negre, és una de les millors fonts per conèixer la figura de Berà. En la seva crònica Ermold anomena Berà Dives opum nimium, prae potens, és a dir, molt ric i particularment poderós.
 
Carlemany corona Lluís el Pietós (segle XIV)
 
Les cròniques de l’època també coincideixen a assenyalar el comte Berà I com un personatge essencial dels anys 800-820. A banda de comandar les tropes godes que van conquerir Barcelona, també va conduir nombroses operacions en territori musulmà per eixamplar el territori del comtat a fi i efecte de reforçar la seva defensa i sembla demostrat que tenia accés al Palau Imperial a Aquisgran, on fins i tot s’especula que hi va residir entre 811 i 812.

Berà es va caracteritzar, d’una banda, pels intents de reforçar l’autonomia política dels seus comtats (amb el de Barcelona també acumulava els títols de comte de Girona, Rasès i Conflent) respecte al poder carolingi, i de l’altra, per una política de preservació de la pau amb Al-Andalus. Per aquestes raons i d’altres intrigues palatines típiques de l’època va ser acusat de traïció per un germanastre, també comte. El plet es va resoldre –d’acord amb els costums de l’època- amb un duel al Palau Imperial que va perdre Berà i va comportar conseqüentment l’assumpció dels càrrecs de que se l’acusaven.
 
Aquest extrem comportava la pena de mort, però l’emperador Lluís el Pietós li va commutar la pena per l’exili a Rouen, on va romandre fins la seva mort, ocorreguda probablement el 840. La seva purga com a comte va provocar que la política respecte als comtats de la Marc Hispànica variés i s’apostés per posar-ne al capdavant notables d’origen franc de lleialtat garantida al poder imperial.