dijous, 30 de maig del 2013

El taller Masriera: un temple neoclàssic a l'Eixample


Aspecte actual del temple Masriera
Barcelona és una ciutat tan plena de racons singulars que fins i tot una àrea a priori tant endreçada geomètricament i urbanísticament com l’Eixample amaga algun dels elements més transgressors –per sorprenent- del paisatge urbà. Un dels casos més cridaners i evidents d’això és el temple-taller de la família Masriera, al número 70-72 del carrer Bailèn.
 
Situat entre Diputació i el Consell de Cent, l’edifici (inaugurat el 1884) és veritablement singular, tant estèticament com per l’encaix amb els immobles confrontants. Cal tenir present que originàriament el taller va ser una construcció aïllada de l’entorn i tot i que la seva silueta no concorda actualment amb l’estètica del voltant, això no la fa ni molt menys indigesta. Més aviat el contrari, el conjunt transmet una aura misteriosa, romàntica, melancòlica...



El temple el 1916, sense edificis al voltant

La idea de la seva construcció va sorgir dels germans Josep i Francesc Masriera, la segona generació d’una de les nissagues de joiers i orfebres més importants del país. Segons s’explica, els Masriera van voler reproduir el Temple d’August, les restes del qual es van descobrir pocs anys abans al centre de la ciutat, per instal·lar el seu taller artístic d’orfebreia i pintura. La construcció van encarregar-la a l’arquitecte Josep Vilaseca (l’autor entre d’altres de l’Arc del Triomf o de la Casa dels Paraigües a la Rambla) i aquest va reproduir l’estructura dels temples clàssics: planta rectangular, pòrtic amb sis columnes corínties enlairat sobre un basament i frontó triangular decorat als extrems amb sengles escultures que representen dos lleons alats.
 
Dues estàtues a l’atri (dels pintors Marià Fortuny i Eduardo Rosales –de les quals se’n desconeix el parador-), i dues més incorporades posteriorment (una d’elles rèplica de La Victòria de Samotràcia i l’altra el Gladiador ferit de Josep Bover) remataven el conjunt. També sabem per la premsa de l’època que la porta adovellada que flanquejava l’accés al taller era una reproducció exacta de l’accés al temple de l’Erectèon a Atenes.


Interior (1904)

De l’interior –de dues plantes- se sap per les fotos d’època conservades i les ressenyes periodístiques que estava dividit en dos espais: un per a vestidors, dipòsits i altres serveis i l’altre que era pròpiament l’estudi dels germans Masriera. El recinte l’il·luminàven grans finestrals i una claraboia zenital.
 
Però una altra de les característiques que van fer d‘El Parthenon Masriera’ –com algú va definir l’edifici- un edifici únic en la seva època va ser no només el seu disseny sinó també l’eclèctica col·lecció d’objectes que els Masriera van acumular. Cal pensar que estem en una època en què els tallers dels artistes no eren només espais per treballar sinó també llocs per desenvolupar moltes altres activitats d’oci com, per exemple, el col·leccionisme de peces exòtiques que traslladaven els artistes a altres països o èpoques (i que complementaven la pràctica pictòrica o servien d'atrezzo).



Interior (1904)

És per això que al taller dels Masriera s’hi emmagatzemava un destacat fons mobiliari de totes les èpoques i estils (un llit portuguès del XVII, un armari francès...), diversos instruments musicals (mandolina, guitarra àrab...), armes diverses i un destacada col·lecció de peces orientals (paravent, tapissos amb escenes budistes, un baldaquí, gerros de porcellana...) a banda d’altres objectes rars, exòtics i, en alguns casos, extravagants.
 
Però el taller del carrer Bailèn no era només lloc de treball i museu kitsch. L’edifici també va ser espai de trobada i relació entre artistes de tots els àmbits, convertint-se sovint en un lloc de tertúlies, concerts o representacions teatrals. Hi va contribuir molt probablement de manera decisiva Lluís Masriera, fill de Josep -un dels impulsors del temple-, que a les seves qualitats d’orfebre i pintor va afegir les d’escenògraf i director teatral. Amb la seva companyia Belluguet va transformar pels volts de 1931 el taller en el Teatre Studium i s’explica que va ser allà on, el 1935, Federico García Lorca va llegir per primer cop la seva obra:  ‘Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores’.
 

Interior (1902)

Avui el taller-temple Masriera, un punt decrèpit però encara encisador, és residència d’una congregació de religioses.
 
Aquest article ha estat possible sobretot gràcies a l'ajut de Francesc M. Quílez i el seu treball "El temple-taller Masriera:un model singular d'atelier vuitcentista". També a Fàtima López pel seu assessorament bibliogràfic.

divendres, 24 de maig del 2013

El 'Kaid Ismail'

 
Xilografia del 'Kaid Ismail'

A diferència d'altres nacions europees veïnes com Alemanya, França, Itàlia o el Regne Unit, aquí a Catalunya i al llarg del segle XIX, no vàrem ser gaire prolífics a l'hora de 'crear' exploradors i exploradores que s'endinsessin amb finalitats científiques, naturalistes, de caire antropològic, o simplement com aventurers vers les àrees mediterrànies del Continent Negre.

Però si hi ha un català curiós i singular (no tan conegut com el seu predecessor, Domènec Badia, àlies 'Alí Bei l'Abbasí') que posà aquesta rúbrica d'aventurer en la colonització espanyola del Magrib a finals del segle XIX, aquest és, sens dubte, Joaquim Gatell i Folch (Altafulla, 1826-Cadis, 1879).

Coetani dels il·lustres viatgers Iradier i Cervera, i del polític Sagasta, Gatell neix a Altafulla el 1826 i comença a estudiar Filosofia al seminari de Tarragona, per interessar-se uns anys més tard per la carrera de Dret -que estudiarà a la Universitat de Barcelona- i les llengües orientals.

Edifici de la Universitat de Barcelona
 
Ja des de molt jove el seu esperit inquiet i una ardent imaginació el porten a aficionar-se pels països de religió musulmana: i serà tan gran aquesta dèria que es pot veure reflectida en aquesta cita del propi Gatell: “Arrastrábame el anhelo de azarosas aventuras y emprendí atrevido vuelo en busca de extraño suelo y de extrañas criaturas”.

Quan encara és un jovenet s'instal·la a Londres, on visitarà assíduament el departament d'objectes orientals del British Museum i, com si es tractés d'un membre més de les prestigioses societats geogràfiques britàniques del segle XIX, allà mateix estudiarà arqueologia i epigrafia àrabs, fet que li obrirà definitament les portes del continent africà, sobretot dels països de Berberia, com es veurà més endavant.

El 1860 finalitza la guerra espanyola al nord d'Àfrica, i un any més tard Gatell emproa vers el Marroc. A partir d'aquí, l'aventura està servida: la més peculiar, la de convertir-se o, almenys “aparentar convertir-se” com ho especifiquen alguns llibres, a la religió de l'Islam, i esdevenir així el Kaid Ismail (kaid, traduït al català de l'àrab clàssic, significa 'sergent').
Passat un temps arriba a Orà i s'assabenta que el sultà del Marroc tenia la intenció de crear un exèrict a 'l'europea' -per culpa, en part, de les precàries condicions logístiques dels seus homes.

L'altafullenc comença a aguditzar l'enginy i engrandeix el seu cercle d'amistats, la qual cosa li permet accedir a les altes jerarquies civils i militars d'aquell país. A partir d'aquell moment, i durant quatre anys, es dedicarà -aprofitant que és oficial d'artilleria- a recórrer les comarques del Nun, Sus i Tekna (al mateix Marroc) i a fer una anàlisi prou exhaustiva de la gent, els costums, les tradicions, etc. A més, i com tot bon viatger o explorador plasma en uns magnífics dibuixos les descripcions geogràfiques d'aquells indrets.

Per cert, en un d'aquests viatges -i segons assenyala algun llibre- va coincidir amb el famós geògraf alemany Friedrich Gerhard Rohlfs, que entre 1862 i 1865 va recórrer el Marroc, i més tard travessà el Sàhara d'oest a est. Però aquest fet no anà més enllà de la simple anècdota.

L'any 1865, Gatell retornarà a Espanya amb una respectable recopilació de mapes i apunts al natural dels llocs que havia visitat. Però la història no acaba aquí, ja que el 1868, el nostre Kaid Ismail realitzarà un segon viatge a Berberia: en aquesta ocasió recorrerà l'oest d'Algèria i Tunísia.


Berberia, la costa mediterrània de l'Àfrica.

Un detall, si més no destacable, de la biografia d'aquest il·lustre català fou la seva estreta vinculació amb Madrid. Allà conegué molts personatges que l'instaren a formar part de la Sociedad Geográfica de Madrid que, va néixer al mateix temps -1876- que el Centre Excursionista de Catalunya. Fou concretament aquesta institució de la capital de l'Estat la que va confiar a Gatell, l'any 1877, recórrer l'interior del Sus, lloc que ja havia explorat en altres viatges.

Com a dada curiosa hi ha unes paraules prou afalagadores -i no exemptes de certa exageració- de Gonzalo de Reparaz (prestigiós geògraf i historiador, i membre de la Sociedad Española de Africanistas y Colonialistas) que deixen entreveure l'admiració vers l'explorador català: “Gatell era el único español preparado para emprender un viajero fructífero. Conocía el país, la gente y el idioma”.

Malauradament, el maig de 1879, Joaquim Gatell morí de sobte quan es preparava per tornar una altra vegada a l'Àfrica des de Cadis.

Potser, qui sap, la bonaventura o el destí d'aquest català rodamón va fer que la seva ànima quedés per sempre més ancorada entre terra i mar, a mig camí entre aquell fascinant continent negre i la seva Catalunya nadiua.

Agraïments a Núria Téllez i Pepa Igartua, del Centre Excursionista de Catalunya, per la seva gentil atenció i per la documentació aportada.

divendres, 17 de maig del 2013

Història de dos gratacels



Projecte de Torre de J. Lapierre

El 20 de maig de 1888 la reina regent Maria Cristina i el seu fill Alfons XIII (aleshores un infant de només 2 anys) inauguraven l’Exposició Universal de Barcelona. Era la primera que acollia una ciutat immersa en una època de canvis i que veia en l’Exposició l’oportunitat de catapultar-se internacionalment com a metròpoli burgesa i industrial.

Promoguda inicialment per l’home de negocis gallec Eugenio Serrano de Casanova i reconduïda després per l’alcalde Rius i Taulet davant la falta d’avenços i l’estancament del projecte, l’herència arquitectònica i urbanística d’aquell esdeveniment és prou notòria encara avui dia. El Castell dels Tres Dragons (que el 1888 era el cafè-restaurant per als visitants de l’Exposició), l’Arc del Triomf o el monument a Colom (projecte anterior al 1888 però accelerat i culminat per fer-lo coincidir-lo amb els fastos) en són alguns exemples d’aquest llegat.

El que no ha arribat fins als nostres temps -probablement perquè mai no va passar de ser una idea amb un cert punt estrafolari que finalment no es va concretar- va ser l’intent de construir una enorme torre-gratacel al Parc de la Ciutadella, l’epicentre de l’Exposició Universal de 1888.
La informació que confirmava aquest interès es va publicar el 16 de setembre de 1886 a La Exposición, el diari oficial de l’esdeveniment, en una crònica on es reprodueix la carta que l’enginyer francès J. Lapierre adreça a l’alcalde de Barcelona per saber ‘si vería con gusto figurar en la Exposición de Barcelona, una torre monumental de 200 metros de altura’.

Aquesta carta serà el punt de partida d’uns mesos de converses i negociacions entre J. Lapierre i l’Ajuntament de les quals La Exposición informa amb comptagotes i reserves. A finals de novembre, J. Lapierre viatja a Barcelona, pel que sembla, per acabar de concretar els detalls de la torre ‘rival de la de Eiffel en París’ segons anuncien els entusiastes cronistes de l’època.

El 29 de desembre de 1886, finalment, es donen a conèixer els detalls i La Exposición publica que la torre ‘constará de tres cuerpos: piramidal truncado el inferior, cilíndrico el medio, y con un elegante remate en forma de linterna rodeada de galerías formando el tercer cuerpo’. S’explica també que ‘la parte exterior estará decorada con riqueza por medio de madera trabajada a la sierra y adornos policromo’ i s’avança que a l’interior hi haurà ‘grandes salas para comedores, cafés, etc, y vastas galerías desde las cuales se disfrutará de vistas bellísimas sobre la costa del Mediterráneo y de las montañas que rodean el llano de Barcelona’. El diari també especula amb la possibilitat ‘de iluminarla por medio de la eléctrica, la cual, en ciertas noches en que el Certámen esté abierto al público, proyectará sus vivos rayos sobre todos los jardines de la Exposición, produciendo un efecto sorprendente’.

Sembla doncs que finalment la torre monumental de J. Lapierre de la qual se n’han fet ressó alguns mitjans internacionals serà una realitat, sobretot quan l’octubre de 1887 s’aprova definitivament el projecte, es reserven els terrenys i s’anuncia l’inici de la construcció ‘de un momento a otro’.


La Torre Condal de Pere Falqués

Però per raons que ignoro el rastre de la torre Lapierre desapareix fulminat en aquest punt. A La Exposición només es tornarà a parlar del projecte d’aixecar un gratacel d’aquestes característiques (la Torre Condal) el 31 de gener de 1888, a quatre mesos de la inauguració oficial de l’esdeveniment, i l’autor del qual serà l’arquitecte Pere Falqués. Com en el cas del fallit experiment Lapierre se n’expliquen els detalls: ‘200 metros de altura, cuatro cuerpos, combinació de albañilería y hierro; el cuerpo inferior, de base cuadrangular, y los demás, de forma adecuada definiéndose hasta la cúspide, donde va colocado un gran faro i un magnífico mirador. En los distintos pisos en que está repartida su gran altura se establecerán dependencias para restaurantes, cafés y servicios análogos’.

També s’explica que un cop acabada l’Exposició, la torre es reconvertirà en estació meteorològica.

Però com en el cas de J. Lapierre, aquest gratacel tampoc es va construir. En una època en que la indústria del ferro vivia el seu esplendor i permetia pensar en noves fites constructives, les torres de Lapierre i Falqués, de fusta i poc adaptades a les noves tècniques arquitectòniques no van passar de ser un esbós a mig camí entre el voluntarisme i la ingenuïtat.

Agraïments al professor d'Història de l'Art de la Universitat de Barcelona, Joan Molet.

dilluns, 13 de maig del 2013

L''altre' MACBA també existeix!



Catàleg del fotògraf Xavier Miserachs i un llibre de l'artista Joan Brossa
 
Lluny de ser una queixa o una reivindicació, aquesta peça que escric vol ser un simpàtic toc d'atenció (sí, com aquell “extra, extra” de reminiscències periodístiques que un innocent jovenet de 12 anys, vocifera a mitja tarda al bell mig d’una atrafegada metròpoli nord-americana) al món cultural de Barcelona i, per extensió, a tots aquells a qui abelleix l’art contemporani: aquell art del segle XX que, a grans trets, ha nascut i s'ha desenvolupat després de la la Segona Guerra Mundial i fins als nostres dies.

Vaja, per fer-ho més il·lustratiu per als neòfits: aquells a qui un quadrat de Sean Scully, un mapa-puzzle d'Öyvind Fahlström, un poema visual d'en Brossa o una terracota de Mali, convertida en escultura pel mallorquí Miquel Barceló són dignes d'admiració, en aquest univers de mil i una propostes artístiques.


L'edifici del CED del MACBA
Tot això ve al cas de la descoberta -perquè cal fixar-s’hi, i bastant, quan aterrem en aquesta plaça descaradament monopatinesca, si se’m permet l’adjectiu- fa uns dies del CED (Centre d’Estudis i Documentació) del MACBA, ubicat a la mateixa Plaça dels Àngels, a Ciutat Vella, i compartint àgora arquitectònic amb el FAD (Foment de les Arts Decoratives), que per cert d'aquí a poc migrarà cap al flamant DHUB de Glòries.

I és que potser, aquest edifici gens cridaner, de maó senzill de color beige, amb una planta a peu de carrer gairebé opaca, com si les voltes d'arc que coronen els baixos tinguessin la necessitat de cloure's del tot per no deixar passar als atrevits o curiosos amants de l'art, i amb un tercer pis on unes curioses ‘finestres cegues' fan del tot impossible esbrinar què hi ha a l'interior, la veritat sigui dita, passa un pèl desapercebut entre la grandeur del blanc immaculat del MACBA.

És com si aquest prestigiós edifici de cristall que em recorda -en certa manera- un transatlàntic modern del tipus ‘Crystal Harmony’, i ancorat al bell mig del Raval des de principis dels 90, creï amb la seva potent hèlix un remolí difícil d’esquivar, i que el CED quedi relegat a un quadern de bitàcola per anar-hi a consultar quatre dades com aquell que diu.
 


El 'transatlàntic' MACBA

Així doncs, i abans que les olors d’un cruixent shawarma em xuqlin pels carrers de Ferlandina o Joaquim Costa del rebatejat ‘Rawal’, em disposo a passar una bona hora al CED, a veure si em puc erigir com a ‘petit salvador’ i conscienciar als estudiants d’art, periodistes, historiadors, investigadors, i a tothom interessat per això ‘tan estrany’ i que a vegades costa -per què no, acceptar-ho- anomenat art contemporani, a deixar-se caure per aquest centre.

El CED del MACBA va néixer el 2008 com a prolongació, com a extensió, en certa manera obligada, del museu projectat per Richard Meier, ja que com a centre de referència amb què  s'aniria convertint necessitava dotar-se d'un espai de recerca, debat i difusió prou important, que fés d'arxiu documental i de biblioteca, i perquè el nostre 'Georges Pompidou català' ja s'havia posat en marxa 13 anys enrera.

De fet, i com molt bé apunta Mela Dávila Freire, directora del CED, en el seu il·lustratiu article  'És una obra, o és un document', "dues motivacions van resultar determinants per a la gènesi del Centre d'Estudis. En primer lloc, la convicció que des de principis del segle passat, i molt especialment a partir dels anys cinquanta, la producció artística ja no podia entendre's únicament a través de les obres d'art, sinó que el 'document' (en les seves accepcions diverses i molt variades) havia entrat a formar part del llenguatge que compon una producció cultural complexa com és l'art. I, en segon lloc, la consciència que, en el nostre context específic [Barcelona, Catalunya, el pais, en general], els fons documentals havien rebut fins llavors una escassa atenció -derivada, en gran mesura, de l'absència d'una tradició de col·lecionisme públic- [...]".


Sala principal de l'arxiu
D'aquí, doncs, que la creació d'aquest espai  passés a omplir aquest buit que teníem a la ciutat, dotant aquest lloc de mitjans i recursos per reunir, conservar i divulgar aquells fons documentals i bibliogràfics que composen l'obra d'art conteporània per se: i no tan sols des del punt de vista de la història de l'art, sinó també fent-hi partíceps altres branques com la comunicació, la filosofia o la sociologia.  

Al CED, a més de l'arxiu on hi trobareu publicacions i materials especials d'artistes (correspondència, negatius, opuscles, material audiovisual, fotografies, pòsters, objectes, etc.), hi ha una biblioteca amb sala de consulta molt espaiosa. En aquest últim lloc us esperen els llibres i les revistes especialitzades, i també teniu a la vostra disposició un espai  'reservat'  per a la consulta de documents especials. El catàleg online (integrat al Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya) i diverses bases de dades completen el servei. El CED també ofereix cursets i un programa de suport (de diversos mesos de durada) adreçat a investigadors.

En un dels arxius s'hi conserven fons documentals d'artistes catalans, com els de l'impressionant llegat del poeta visual Joan Brossa; o el material fotogràfic de Xavier Miserachs. El pintor i teòric Joan Josep Tharrats també s'afegeix a aquest grup. I de l'escena internacional, cal destacar la cessió temporal (feta el 2011) del dipòsit Phillippe Méaille, gràcies al qual es poden consultar obres pictòriques, escultòriques i en paper del col·lectiu britànic de meitat dels anys 60, Art&Language.

 La temperatura i la humitat han de ser les adequades  
I aquest és tan sols un petit tast de la gran quantitat d'artistes que us queden per descobrir.  

Finalitzada la visita, només em queda advertir al jove lector que no tot consisteix a ‘googlejar’ per la mort de Déu! Que cal anar, físicament, als llocs, a palpar els documents, a olorar-los, a preguntar als arxivers, als bibliotecaris, als documentalistes (que per això hi són),a trobar sorpreses, a gaudir d’aquests moments d’investigació. 

Esperem que els 'àngels' ens ajudin i que la imatge virtual (es pot visualitzar a la pàgina macba.cat) que il·lustra la convocatòria 'Projecte MeLa Open Call Arquitectura' per a la redefinició de la 'planta 0' del CED, sigui una realitat ben aviat, perquè m'agrada. Dota de més visibilitat tot aquest espai, amb una senyalètica exterior amb més presència, esdevenint una autèntica finestra 'oberta' al carrer, a la curiositat, per atrevir-se a entrar en el món de l'art moderrn, contemporani.   

Així que, preneu nota d’aquesta adreça: Plaça dels Àngels,8. Al davant mateix de l'entrada principal del MACBA. I no valen excuses per anar a comprar un shawarma.

És important que hi aneu, ni que sigui una tarda. Per gaudir-ne. Per tenir més cultura. Per escriure amb propietat. Per si un dia us pregunten qui és Joan Brossa o Xavier Miserachs, o Bill Viola...i ho sapigueu.

Les múltiples expressions amb què l’art contemporani es reivindica us espera.

No fos cas que perdéssim la 'bitàcola' i l’haguéssim d’anar a buscar al Guggenheim de Bilbao!


dijous, 9 de maig del 2013

Jurassic Park... a la Ciutadella


El mamut del Parc de la Ciutadella
D’ençà que Barcelona va enderrocar la fortalesa militar de la Ciutadella per construir el Parc que tots coneixem, molts són els usos i instal·lacions que aquest pulmó urbà ha acollit en la seva història centenària. L’Exposició Universal de 1888, posteriorment el Zoo, encara més posteriorment el Parlament de Catalunya, el llac, museus... nombrosos han estat els equipaments i també els propòsits que les autoritats municipals han executat (en alguns casos de manera reeixida, en d’altres no) per consolidar el caràcter lúdic i recreatiu del Parc de la Ciutadella.
 
La història que avui us vull explicar arrenca a finals del segle XIX, concretament el 1888 –l’any de l’Exposició Universal de Barcelona- quan els geòlegs Jaume Almera i Comas (fundador del Museu Geològic del Seminari Conciliar i president de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona) i Artur Bofill i Poch assisteixen a Londres al IV Congrés Geològic Internacional. Durant la seva estada, tots dos van tenir l’ocasió de visitar els jardins de Crystal Palace a Sydenham, on hi havia la reproducció a escala natural de grans bèsties prehistòriques.
 
Fascinats per l’espectacle, els dos geòlegs comencen a covar la idea de reproduir a Barcelona una iniciativa similar. No en va, el mateix Jaume Almera havia descobert el 1883 al baix Llobregat les restes d’un mamut i en anys posteriors també va certificar l’existència d’altres grans mamífers fòssils a Catalunya.
 

Dos moments de la construcció del mamut el 1907
(Fotos cedides pel Museu Geològic del Seminari Conciliar de Barcelona)

 
El somni d’Almera i Bofill va començar a concretar-se a partir del 1906, quan l’Ajuntament de Barcelona constitueix la Junta Municipal de Ciències Naturals per administrar els equipaments naturalistes del Parc de la Ciutadella (zoològic, jardí botànic, Museu Martorell...) i impulsar l’ensenyament, la investigació i la divulgació científica.
 
A la Junta Jaume Almera i Artur Bofill coincideixen amb Norbert Font i Sagué, catedràtic de Geologia dels Estudis Universitaris Catalans, i una altra de les persones clau en el primer projecte que l’organisme acabat de crear acorda impulsar: la instal·lació al Parc de la Ciutadella d’una col·lecció de reproduccions a escala natural de les grans bèsties prehistòriques descobertes a Catalunya. ‘Así pues, ¿no era absolutamente factible, instructiva y nueva la instalación de las reproducciones de dichos animales en varios sitios del Parque de Barcelona, que los hay sin disputa del todo adecuados, tales como las cercanías del riachuelo que conduce las aguas desde la cascada al lago, y varios prados como el en que se encuentra la hermosa escultura de Vallmitjana del árabe con los leoncitos, etc?’ escrivien Almera i Bofill en un informe a la Junta.
 
El disseny del projecte i la supervisió de les obres anirà a càrrec d’una comissió formada per Almera, Bofill, Font i el regidor de l’Ajuntament Joan Pijoan i Serres. Es destina un pressupost de 15.000 pessetes i es decideix que el 1907 es reproduiran un mamut, un dinoteri (desestimat finalment per l’extrema semblança) i un mastodont. A finals d’any, i gràcies a l’assessorament del geòleg i paleontòleg rossellonès Charles Depéret, culmina la instal·lació del mamut, un colós de ciment armat modelat per l’escultor Miquel Dalmau.
 
Per continuar el projecte, la comissió encarrega al Museu d’Història Natural de París un esbós a petita escala del Cervus (cérvol) megaceros. L’animal, però, ja no va arribar a col·locar-se-sense que hagi pogut esbrinar ben bé la raó. És possible que la Junta de Ciències Naturals -embarcada en un altre projecte com el de col·locar grans blocs de roques representatius de la petrologia catalana al Parc- o fins i tot la mort de Norbert Font, un dels impulsors del projecte, poséssin fi a aquest Jurassic Parc al bell mig de Barcelona.

Malgrat això, se sap que la Junta va arribar a encarregar encara una dotzena de maquetes a petita escala d’altres grans animals prehistòrics (mastodont, glyptodon, iguanodon, aepyornis o triceratops entre d’altres) que –restaurades el 1996- es conserven al Museu Martorell (tancat al públic).

(La informació d'aquest article es basa en el treball 'El mamut y la colección petrológica de grandes bloques del Parque de la Ciudadela' del geòleg Julio Gómez-Alba)

dilluns, 6 de maig del 2013

Del Passeig de Gràcia estant, a la Via Làctia



L'observatori de l'Aster,
'rara avis' al paisatge urbà de la ciutat

En aquest boulevard 'premium' barceloní, que aviat ja no tindrà res a envejar al d'Omotesando a Tòquio, hi ha coses molt més interessants-des del punt de vista cultural, és clar- que no pas fer cua per comprar una càpsula de càrrega de cafè de Nespresso, somiar amb unes arrecades d'ametistes a Chopard o emprovar-se unes llampants sandàlies de pell de be de Chanel.

En un àtic del número 71 i si mirem a la part superior d'aquest edifici (bé, per tenir-ne una bona perspectiva cal situar-se a la vorera d'enfront) encara hi ha una curiosa i petita joia arquitectònica amagada que, de ben segur, si Camille Flammarion encara visqués frisaria per tenir-hi una cadira i un bon planisferi celeste: es tracta del que va ser durant més de mig segle l'observatori astronòmic de l'associació Aster (Agrupació Astronòmica de Barcelona).

Però anem a pams, i expliquem una miqueta la història del passat i el present d'aquesta entitat cultural barcelonina sense ànim de lucre, que al cap de 5 anys d'haver-se creat ja tenia 800 socis i ja havia aparegut diverses vegades al NO-DO.


Tot recordant en Ricard Guille
La primera llavor de l’Aster (del terme grec ἀστήρ,i que en català vol dir ‘estel’) la va posar l'Ernest Guille Moliner un ja llunyà octubre de 1946, quan va començar a fer reunions com 'Agrupación Astronómica Aster' al pis on vivia al carrer de Balmes, amb un grup d'eixerits i inquiets companys de batxillerat de les Escoles Pies de Balmes.

Les reunions que s'hi feien van començar a ser prou concorregudes com perquè el seu pare -en Ricard Guille- busqués la manera de trobar un nou local i de legalitzar l'associació fins que, l'abril de 1949, i gràcies a un familiar seu, lloguen un àtic en aquesta bonica -i avui dia privilegiada- artèria de la ciutat.

Enseguida ja hi instal·len una petita estació metereològica, i a la tardor de 1953, es fa realitat una de les obsessions que tenien des de la fundació: poder erigirir, al damunt del local, una cúpula d'alumini (3,25 metres diàmetre x 4 metres d'alçada; una apertura zenital d'1metre d'amplada) i una col·lecció de telescopis (un de 110 mm i un de 162 mm). Un d'ells, un 'Secrétan ' de 500 augments.


Un dels telescopis veterans de l'agrupació astronòmica
 
Una de les mostres de la il·lusió i l'energia que caracteritzava aquest grup de joves copèrnics la trobem en aquest fragment d'una senzilla memòria de l'Aster on resen els records d'un dels fundadors, en Ramon Ros: “(...) L'Ernest va comprometre a dos socis que eren paletes a treballar gratuïtament els diumenges al matí i a una bona colla de nosaltres a fer de manobres”. Aquí, cal subratllar també el mèrit afegit que tenia tota aquesta tropa, ja que en aquells moments la finca no disposava d'ascensor. I, referint-se a la cúpula, hi ha un paràgraf on es pot llegir que “la va construir un planxista que treballava en un taller que feien aparells de raigs X. La vam pujar a peces pel passatge Domingo”.

L'Aster va començar a caminar amb fermesa i enseguida va tenir presentacions, xerrades i visites de persones molt importants en el camp de l'astronomia o de ciències afins.

Així, l'observació des del cim del Tibidabo d'un eclipsi parcial de sol, l'abril de 1949, fou la primera de les activitats públiques de la 'jove' Aster.

L'any 1954, per exemple, va organitzar una exitosa exposició internacional d'astronomia al Palau de la Virreina on, a més de poder-hi veure instrumentació diversa i fotografies, hi havia tota una secció dedicada a uns dels 'pares' de l'astronomia moderna al nostre país, en Josep Comas i Solà, primer director de l'Observatori Fabra.
La biblioteca, on es poden consultar
els articles d'en Comas i Solà
D'aquesta manera, doncs, amb l'Aster neixia la primera entitat particular espanyola que instal·lava un observatori pel seu compte. Que això, dit així ja és molt, tenint en compte que en aquells anys, i concretament a Barcelona, els únics afortunats que podien gaudir de la “ciència dels refulgents astres que giren en l'espai llunyà”,com deia el divulgador alemany Bruno H. Bürgel, estava circumscrit als membres i socis d'institucions com l'Observatori Fabra, o la Reial Acadèmia de Ciències i Arts, per citar-ne les dues més importants.

En d'altres paraules: la creació de l'Aster va ser un poderós revitalitzant que va popularitzar l'astronomia a la nostra ciutat i va voler emprendre el seu camí tota sola, fugint d'aquell ambient força pressumptuós d'aquells centres acadèmics.

De fet, en aquells primers anys de funcionament, i davant l'èxit que l'Aster anava tenint entre els barcelonins, un periodista d'un diari barceloní titllaria irònicament als fundadors de “gente joven, divertida y sin barbas”, en contraposició de la imatge del típic professor o científic endogàmic, tancat en el seu món i reticent a què altres li poguessin fer ombra.

Per l'Aster van passar-hi intel·lectuals de primeríssim nivell: Henri Lucien d'Azambuja, director de l'Observatori de Paris-Méudon; George Dimitroff, de la Universitat Harvard; col·laboradors de Wernher von Braun (científic alemany que va treballar a la NASA); Hermann J. Oberth; Léonid Sédov; o conferenciants com el doctor Enric Calvet o el lleidatà Joan Oró.

D'entre els moments històrics que demostren una vegada més com aquest amateurisme va posar l'Aster a la categoria d'institució cultural amb renom, destaquen, l'any 1957, la 'captació' dels senyals de l'Sputnik quan estava en el seu zenit, o les fotografies diàries del sol (durant tot un any) amb motiu de l'IGY (International Geophysical Year), el 1958.


La seu de l'Aster
L'Aster va arribar a tenir nombroses 'delegacions' (a Palma de Mallorca, Sant Celoni, Esplugues, Mataró, Sabadell, i fins i tot a Sevilla i Madrid).

Durant la dècada dels anys 60 un dels temes 'estrella' a l'Aster va ser l'astronàutica, tenint en certa manera una premonició del que uns anys més tard es confirmaria: la petjada de l'Home en una de les cares rugoses de la deesa Selene.

Però una de les mostres més divertides de l'esperit jovenívol i amb ganes d'atraure al públic, de donar-se a conèixer i en definitiva fer socis, va ser durant els anys 70, quan a la carretera de les Aigües van fer volar “amb èxit” en Bungily, un ratolí de 14 grams de pes. Pel que es veu, el múrid deuria estar feliç i content després d'haver orbitat uns segons amb aquella mena de maqueta o coet al servei de l'aeromodelisme. O, millor dit, de la ciència.

L'Aster ha bufat, fa poques setmanes, les 65 espelmes que li pertoquen per celebrar la constància i el compromís adquirits amb la divulgació del coneixement d'una de les ciències més atractives i plenes d'encant que conrea l'home: l'astronomia. Si no són xerrades o conferències, hi fan projeccions o cursos especialitzats. Tot suma.

A més, tenen un ventall força important d'activitats vinculades a cadascuna de les 10 seccions (exoplanetes, cometes i asteroides, estrelles variables, etc.) que té.

I realitza sortides a diversos llocs de Catalunya, tant per a socis com a per a totes aquelles persones que hi estiguin interessades. Els desplaçaments a l'Observatori de Pujalt (Alt Anoia) per fer-hi astrofotografia, o sessions de selenografia al castell de Montjuïc, ja són uns clàssics de l'Aster.

Actualment, l'Aster està capitanejada per Pere Closas, un físic a qui la conversa sobre qualsevol tema relacionat amb aquest espai infinit, gairebé desconegut, i que tenim al damunt dels nostres caps, l'apassiona com ningú. Aquest home és un pou de coneixement, de dades, de noms, de retalls d'història d'aquesta ciència.

Closas és l'onzè president que ha tingut aquesta associació. Parlant amb ell, em comenta que a dia d'avui són uns 200 socis i que en tot Catalunya comptem amb una vintena d'associacions d'amateurs vinculades a l'astronomia. Cadascuna aportant el seu granet de sorra.

I és que com va dir una vegada: “amb un bon parell de binocles i un planisferi celeste, ja n'hi ha prou per començar a aficionar-se a l'astronomia”.

Quanta raó tenia l'enciclopèdic Clotas, perquè una vegada coneguts els límits de l'univers, i d'admirar aquesta 'bòveda celeste' dels antics...la gran aventura continua.


dijous, 2 de maig del 2013

El tron reial que va fascinar Hitler

El tron del rei Martí i la custòdia
És prou coneguda la fascinació que Hitler sentia per l’art i les relíquies. S’explica que fins i tot el règim nazi va crear un organisme especialitzat en la recerca i l’adquisició, quan no directament espoli, d’aquest tipus d’objectes amb la creença que dotaria de poders sobrenaturals al III Reich i li asseguraria el domini del món. L’obsessiva persecució del Greal, entre d’altres llocs a Montserrat, és el paradigma i l’episodi més conegut d’aquesta paranoia.

Martí l’Humà va ser rei de Catalunya-Aragó entre 1396 i 1410. La seva mort sense descendència va posar fi a la línia succesòria del Casal de Barcelona i va propiciar, a partir del compromís de Casp, l’adveniment al capdavant del regne catalano-aragonès de la casa castellana dels Trastàmara amb Ferran d’Antequera. Aquell mateix any (1412), la catedral de Barcelona assumia la conservació del tron daurat del rei Martí, una joia del gòtic català d’autor desconegut, que des de mitjans del segle XV s’utilitza de setial per a la custòdia (el recipient on es col·loca l’hòstia consagrada, símbol de Jesús Sagramentat) que desfila pels carrers de Barcelona en la processó del Corpus.

Tot aquest conjunt (el tron del rei Martí i la custòdia) es pot visitar actualment al Museu de la Catedral de Barcelona, una sala annexa al claustre. El conjunt és un portent de l’orfebreria medieval catalana. Una cadira daurada, gòtica i amb frontisses que permeten plegar-la per fer-la transportable, una custòdia de forma hexagonal amb finestretes, arcbotants, gàrgoles i joies adosades –donatius o exvots de fidels, que als 30-40 anys de donats s’havien de vendre per ajudar a obres de caritat (tradició que es conserva encara avui)-; i rematant el conjunt dues corones reials.

El 1936, iniciada la Guerra Civil, el Govern de la Generalitat republicana va decidir expatriar les obres més valuoses del patrimoni català per evitar els saquejos i la seva desaparició. Un dels resultats d’aquesta política va ser l’organització d’acord amb el govern francès d’una exposició ‘Art catalan du Xe au XVe siècle’ que es va dur a terme a la sala Jeu de Paume de París el 1937, coincidint amb l'Exposició Internacional celebrada a la capital francesa. Entre les obres exposades hi havia el tron del rei Martí i la custòdia de Barcelona.
 
Després de l’exposició les obres es van traslladar al castell de Maisons-Laffite, a prop de París, on s’hi van estar fins al final de la Guerra Civil, moment en que van ser retornades a Catalunya.


Cartell de l'exposició al Jeu de Paume
(foto: Arxiu Nacional de Catalunya)

Arribats a aquest punt, però, cal reprendre l’inici d’aquest article. L’exposició de les millors obres de l’art català no va passar desapercebuda als jerarques nazis, obsedits a exhibir el seu poder i entossudits a apropiar-se de les millors obres de l'art universal. Hitler projectava un gran museu a Linz (el Museu del Führer) on pretenia reunir una gran col·lecció d'obres d'art apropiades pels nazis, entre les quals figurava el tron del rei Martí l'Humà i la custòdia de Barcelona. Aquest intent no va reeixir, segons la historiografia, gràcies a la intercessió del mariscal francès Petain –aleshores ambaixador de França a Madrid- per aconseguir el reton de la custòdia i el tron del rei Martí a Barcelona.

Avui aquest conjunt espectacular es pot contemplar al Museu de la Catedral, al costat d'altres objectes d'incalculable valor.
 
Agraïments a Mossèn Josep M. Martí, conservador de la catedral de Barcelona, per tota la informació proporcionada i l'atenció que em va dispensar.