dilluns, 22 d’abril del 2013

L’ermita de la patrona oblidada


L'ermita amb una torre del
Palau Nacional darrere
Segur que molts de vosaltres recordeu com fa ja uns quants anys Montjuïc era sinònim de Parc d’Atraccions, dels estudis de Televisió Espanyola a Miramar, i d’un Castell amb vistes excel·lents sobre la ciutat i la Mediterrània. Més tard, amb la cita olímpica del 92 i l’embranzida que això va significar, la muntanya va modificar ostensiblement la seva fesomia amb nous usos gràcies a la construcció de grans equipaments esportius -amb l’Estadi Lluís Companys i el Palau Sant Jordi com a estendards- però també a l’ampliació i consolidació d’una àmplia i variada oferta de teatres i museus. La Font Màgica, els pavellons de la Fira, les columnes restituïdes de Puig i Cadafalch, i hectàrees i hectàrees de vegetació completen a grans trets tot allò amb que qualsevol de nosaltres identifica Montjuïc.

Però uns quants segles abans de tot això, a l’edat mitjana, Montjuïc va ser eminentment un lloc d’ermites i capelles. Se n’han documentat almenys 7, la primera de les quals va ser la del Port (datada el 1031), a la qual van succeir les de Sant Fruitós, Sant Julià o Sant Bertran, entre d’altres. Ara bé, l’única que ha sobreviscut i ha arribat després de moltíssimes vicissituds als nostre temps és la de Santa Madrona.
Aquesta petita capella es troba a peu del carrer Montanyans, entre el recinte del Palauet Albéniz i el Museu Nacional d’Art de Catalunya. No és que estigui amagada però si no s’hi para prou atenció és fàcil despistar-se i que la vista se’t distregui  amb les imponents torres del MNAC. L’ermita està documentada des de 1403 i està considerada una de les més importants de Montjuïc a la seva època, sinó la que més, ja que custodiava les relíquies de Santa Madrona -la patrona més desconeguda de Barcelona-.
Aquesta primera capella tenia un convent annex, que van ser destruïts el 1652 durant el setge de Barcelona a la Guerra dels Segadors. La mateixa sort va córrer el 1713 (aquest cop per la Guerra de Successió) la nova ermita que es va construir per substituir l’original. Finalment, el 1734 –com resa el gravat sobre la porta de la capella- els fidels van aixecar la capella actual per refermar el seu culte a Madrona, la jove esclava de Tesalònica que va morir martiritzada per mantenir-se fidel a la fe cristiana.

Segons la versió més acceptada, el vincle de Madrona amb Barcelona neix quan uns mercaders francesos traslladaven per mar les relíquies de la Santa fins a Marsella. La nau va embarrancar a Barcelona, davant de Montjuïc, i cada cop que intentaven salpar la meteorologia adversa els ho impedia. Els mercaders van interpretar que el desig de la Santa era quedar-se a la ciutat i van deixar-hi les restes. El 1563 el Consell de Cent va decidir fer-la patrona de Barcelona.


Talla de Santa Madrona a l'interior de l'ermita

De totes aquestes vicissituds és testimoni la petita ermita que avui només s’obre un cop l’any coincidint amb l’Aplec de Santa Madrona que organitzen les parròquies del Poble Sec el quart diumenge de Pasqua. A l’interior, un altar i una talla de fusta de Santa Madrona, recorden a la patrona oblidada o, si preferiu, menys coneguda entre els barcelonins.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada