dimecres, 27 de març del 2013

L'indult del mussol dels Roura



El 'mussol' dels 'Roura', de dia...
...i de nit, quan 'pica l'ullet'

Encara que el títol d'aquesta peça tingui certes reminiscències a novel·la negra, confesso que en aquesta història que explicaré a continuació no hi ha participat cap detectiu, ni hi ha gavardines, ni ampolles mig buides de bourbon; ni tan sols hi ha fiambres pel mig, com se sol dir en aquests casos. Potser filant prim i si fem volar la imaginació, si visquéssim al pis de sota d'aquest mussol tan especial, sí que veuríem -de nit- el reflex del neó que pampalluga i projecta una nítida llum a la nostra habitació.
M'explicaré. Ubiquem-nos, doncs. La ciutat: Barcelona. L'edifici: la finca de l'avinguda Diagonal, 372, on també convergeixen el carrer de Mallorca i el Passeig de Sant Joan. El lloc: la terrassa d'aquest immoble. I l'ocellot protagonista d'aquesta història: un mussol-rètol metàl·lic que corona des dels anys 70 aquesta talaia urbana privilegiada. És el mussol dels 'Roura'. Bé, per ser més precisos, el que queda del que un dia va ser el reclam publicitari lluminós més conegut de l'empresa 'Rótulos Roura', a la Ciutat Comtal.

'Rótulos Roura' va ser fundada l'any 1930 a Barcelona per Joan Roura Guixaró. L'empresa va néixer com un taller d'artesans que es dedicava, bàsicament, a fer rètols de vidre per a botigues, i va passar de mica en mica i amb el pas dels anys, a ser un referent indiscutible  en el sector de  la fabricació i comercialització de rètols lluminosos i no lluminosos a tot Espanya. 

Taller de 'Rótulos Roura'
(Fotografia: cortesia Roura&Cevasa)
Un bon exemple de la diversitat de feines que implicava la seva especialització el trobem en les ofertes publicades als anuncis de rotatius barcelonins dels anys 60. En aquests reclams es pot llegir que l'empresa necessitava 'muntadors de neó', 'operaris del plàstic', 'metal·listes', 'soldadors', etc.

El bon currículum empresarial de la casa 'Roura' va fer, per exemple, que quan a principis dels anys 80, els magatzems Sears s'instal·lessin a Barcelona, aquesta empresa nord-americana li encarregués la manufactura de la seva identitat corporativa.

A Sears se li afegirien d'altres importantíssims clients com la neerlandesa Akzo Nobel (amb el conegut logotip de la figura humana i els braços extesos), els  rètols giratoris que coronen les torres de la seu central de 'la Caixa' d'estalvis i pensions de Barcelona o, en la ja mencionada dècada dels 60, la retolació dels magatzems Jorba Preciados, o de l'edifici 'Europa, al Passeig de Gràcia, per citar-ne alguns. 

Un altre dels moments importants d'expansió de l'empresa fou quan va rebre nombrosos encàrrecs dels gegants de l'explotació i comercialització del petroli a Espanya: Campsa, Repsol i Cepsa. A més d'entitats bancàries. En d'altres paraules: estacions de serveis i oficines de bancs, amb tota la producció d'identitat corporativa que això comportava. 
I arribats aquí reprenc la història del mussol.

A principis dels anys 70 les oficines centrals de 'Roura' es trobaven ubicades al carrer de València, 346,  a quatre passes de l'edifici on van ubicar el 'mussol', i com que la Diagonal era -i continua sent- una de les vies importants de trànsit que creuen transversalment la ciutat, per això es va escollir, possiblement, aquest magnífic emplaçament.  

Ara bé, esbrinar si un dels fundadors dels 'Roura' era un apassionat del simbolisme mitològic o, que per atzar, va anar a col·locar-lo en aquesta intersecció, ja és una altra història. El que sí és cert és que el seu impacte en la retina de molts barcelonins que ara ja tenen una certa edat (jo m'hi incloc) va ser profunda, en el sentit nostàlgic de la paraula: és com si d'alguna manera allà dalt, a l'exterior, hi havia algun objecte que sempre t'estava mirant, creant així una certa complicitat amb l'observador o vianant i, de retruc, feia publicitat del fabricant. De fet, el mateix 'Rótulos Roura' ja li atorgava a l'ocellot "un mágico poder".

Van passar els anys i a finals dels 90, aquest reclam publicitari es va apagar i va quedar en el més absolut oblit, fins que l'any 2004, l'Ajuntament de Barcelona - a través de l'Institut Municipal del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida-  va endegar la campanya de desmuntatge de rètols obsolets que hi havia repartits per la ciutat.
Però, vet aquí el nostre estimat mussol rep una mena d'indult, de bula papal per continuar amb vida, i es converteix en 'fita urbana', és a dir, en petit paisatge o element especial a preservar.

'The New Yorker'

Així doncs, i com que l'ocellot despertava simpatia, i per allò que en diem record o patrimoni sentimental,  la 'casa gran'  de la ciutat el va convertir en l'únic rètol singular en coronament d'edifici. Fou l'hivern de 2011 quan es van fer les tasques de restauració i desmantellament de l'antic per 'rentar-li la cara' i deixar-lo ben guapo, amb llums 'led'. Al menys, amb el compromís de mantenir-lo així per als propers 10 anys, que és quan expira l'acord de manteniment amb l'empresa Verona Comunicación.

De totes maneres, i ara que hi penso, no sé si s'hi havien fixat: el mussol dels 'Roura' té posada aquesta mirada hipnòtica, viva i penetrant, que atrapa, cap a l'oest, cap allà on acaba, o comença -depèn com es miri-  l'avinguda Diagonal.

L'oest és per on es pon el sol. I quan el sol s'amaga es fa fosc. El mussol és una au nocturna per excel·lència. La que acompanya Minerva i Palas Athenea. És, en dues paraules, la nit, la saviesa. Mussol de dia i mussol de nit, aquest és el mussol dels 'Roura' que un dia va ser indultat. Gràcies per estar allà dalt, immutable, silenciós. La nit s'acosta. Mussol...pica'm l'ullet. 

dijous, 21 de març del 2013

Mirabilis i el Dipòsit de les Aigües


Cisterna Mirabilis
Al segle I d.C., els enginyers romans alçaven al cap de Miseno, al golf de Nàpols, una de les cisternes d’aigua dolça més gran que mai s’havia construït. La piscina Mirabilis tenia la missió de proveir d’aigua la flota imperial Classis Misenensis (també anomenada Legio I Classis), un dels cossos de l’armada romana més potents, encarregat de controlar la part occidental de la Mediterrània. La Classis Misenensis tenia la seva base a Miseno i així va ser fins l’any 330, quan es va traslladar a Constantinoble on l’emperador Constantí havia desplaçat la capital de l’Imperi.

La flota imperial va marxar de Miseno però la cisterna Mirabilis, construida excavant la tova volcànica de la paret del penya-segat on s’hi troba, ha perdurat com a testimoni d’aquell passat esplendorós. La construcció, de planta rectangular i forma basilical, és imponent: 72 metres de llarg, 25 metres d’amplada, 15 metres d’alçada i 48 pilars capaços de contenir 12.000 metres cúbics d’aigua potable transportada al llarg de 100 quilòmetres a través de l’aqüeducte de Serina.

Mirabilis, segons algunes teories, va servir d’inspiració al mestre d’obres català Josep Fontseré i Mestre per dissenyar una de les seves obres més conegudes: el Dipòsit de les Aigües que el 1876 Barcelona va aixecar per abastir d’aigua de rec el Parc de la Ciutadella i la cascada monumental que s’hi projectava. La ciutat feia pocs anys que havia enderrocat l’antiga ciutadella militar i l’Ajuntament volia guanyar per a usos lúdics i recreatius l’espai alliberat.

Dipòsit de les Aigües
Per nodrir les àrees verdes que el nou Parc incorporava Fontseré va projectar una monumental cisterna d’obra vista de 67 metres de llarg i 19 metres d’alçada farcida d’arcs paral·lels entrecreuats per voltes de canó. La similitud amb Mirabilis és clara tot i que Fontseré va dissenyar el Dipòsit amb una substancial diferència: mentre a la cisterna romana l’aigua ocupava l’interior de la construcció, el Dipòsit de les Aigües emmagatzemava els 15.000 metres cúbics d’aigua a la coberta, raó per la qual l’interior de la nau romania com una gegantina sala hipòstila.

Per afrontar aquest repte Fontseré va comptar amb la col·laboració d’un jove estudiant d’aquitectura, Antoni Gaudí, que va fer el càlcul estàtic de l’estructura del dipòsit i dels elements de suport amb tanta precisió i qualitat que Joan Torras, professor seu de resistència de materials a l’Escola d’Aquitectura, li va aprovar l’assignatura sense necessitat d’anar a classe sorprès pel treball que havia fet.

El Dipòsit de les Aigües ha tingut els usos més diversos al llarg dels seus gairebé 150 anys: Pavelló de Mineria de l'Exposició Universal de 1888, asil municipal, magatzem de bombers i de la Guàrdia Urbana, arxiu de justícia o escorxador, segons les fonts. Avui acull la Biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra després d0una excel·lent feina de renovació i adequació de l'estructura dels arquitectes Lluís Clotet i Ignacio Paricio quan la UPF va adquirir l'edifici el 1992. Les obres van incorporar un pas soterrani que enllaça el dipòsit amb l'edifici Jaume I del Campus, per on s'accedeix a aquest fabulós exemple d'arquitectura civil.

dissabte, 16 de març del 2013

"Monsieur Belmondo...un cafè, si us plau!"


El 'Cafè del Centre'
Que consti, d'entrada, que quan a la 'tarja de presentació' d'aquest cafè hi figura '1873', imposa. Així que, havent trepitjat la placa d'homenatge que l’Ajuntament va col·locar al terra, just a l'entrada del Cafè del Centre (carrer de Girona, 69), i una vegada traspassada la porta del local, un ja se n'adona que aquest lloc no amaga res de la seva història. Ans al contrari: ho ensenya a pit obert. Tal qual, sense complexos.

I és que el periodista inquiet, l'estranger esmaperdut o qualsevol ciutadà que es deixi caure per les seves boniques taules de marbre i aixequi la mirada, veurà que aquí no han venut l'ànima a grans grups d’hosteleria que amb molts duros a la butxaca transformen i aniquilen per complet l'essència d'allò que és autèntic per convertir-ho en un sucedani que no té cap encant. Ja m'entenen, oi? El ‘Centre’, és el ‘Centre’. No sé si m'explico. No és el ‘Zurich’ de Plaça de Catalunya, ni tampoc el ‘Bar Velódromo’, a Muntaner, que en l’actualitat són establiments resuscitats de les cendres, però amb retocs, repentinats...en definitiva, orfes d'aquella atmosfera que van tenir en dècades anteriors.

Interior del cafè

Ben mirat, podríem dir que el Cafè del Centre (el més antic de L'Eixample, i un dels més vellets de Barcelona, junt amb els encara vius 'Marsella', ‘Casa Almirall’ o el 'Cafè de l'Òpera') milita, segons les hores del dia, en aquella divisió a mig camí entre la tranquil·litat trés parisienne del cafè 'Paraigua', a Ciutat Vella, i el bulliciós cafè 'Montseny', a Gràcia.

Al 'Centre' no hi trobaran taules de billar, ni estridents futbolins, ni hauran d'escoltar insuportables melodies de senzilles màquines escurabutxaques, ni tampoc crits d'alegria de vellets quan han fet el '7 i mig' o estampen amb orgull i sense cap mirament una fitxa de dòmino a la taula on hi tenen el seu 'carajillo'.

Així que, feta la presentació, potser que coneguem alguns bocinets d’història del que, als seus inicis, fóra un casinet i avui dia és regentat per la tercera generació de la família Bel.

M’assec en una de les senyorívoles taules de marbre i espero n’Agustí Bel, alma mater actual del Centre, que junt amb la seva esposa, na Inès, i amb els seus dos fills, l’Olga i en Jordi, són els qui cada dia, de dilluns a dissabte, són al peu del canó d'aquest negoci que s'ha mantingut dempeus -sense tancar les seves portes- des de 1873. Poca broma.

Dit i fet, arriba l’Agustí i entra directe a matar, en el millor sentit de la paraula. Sense apartar la mirada d’un bon plat de fideus fins que s'està menjant em comença a explicar les mil i una anècdotes, vivències i personatges que han passat per aquest local, un cafè que pot dir amb orgull que les espelmes del seu centenari ja les va bufar fa 40 anys!

N'Agustí és el nét del fundador del 'Centre', n’Agustín Bel Balada, qui aquell any de glòria aixecava per primer cop les persianes d'aquest local que, per cert, abans de ser cafè i casinet, va ser una vaqueria! “Aquí a la vora hi havia camps. I aquells eren temps en què n'Ildefons Cerdà, de ben segur que s'havia deixat caure per aquí per prendre's un refrigeri”, em comenta.

Diuen que escoltar és una de les eines més preuades d'un periodista, i en aquests moments sóc tot orelles; deixo que la conversa flueixi exquisidament amb els contrapunts irònics d'aquest home a qui observo amb detall i em recorda  -amb tot el respecte- un mestre chocolatier de Suïssa. Ulls d'un blau molt clar, cabell blanquinós.

Arriba el segon plat i entre xuclada i xuclada de les cloïses de l'arròs ja m'ha confessat que al cafè una clienta com la malaguanyada Montserrat Roig es delia per improvisar un bon guacamole; que amb el cronista Permanyer ha fet disquisicions sobre el cigaló; que na Pilar Miró l'havia fet quadrar com un sergent a la mili; i que ha passat per aquí un raguitzell llarguísim de personatges: l'artista Ocaña, Maruja Torres, Lídia Falcón (compta, que aquí hi ha geni!), Pepe Rubianes, Terenci Moix, Rosa Maria Sardà, Josep Maria Huertas, polítics com els germans Maragall, fins i tot en Lionel Messi, amb limousina inclosa a la porta.

Pel que he pogut llegir, i també em corrobora n'Agustí, aquestes parets han escoltat les converses d’un grup de jubilats de la Philips, d'aficionats filatèlics, d'aprenents de poeta, i han contemplat des de primera fila els rodatges de sèries de televisió, o pel·lícules com: 'Andorra, entre el torb i la Gestapo', 'Des del balcó', 'Estimada Loreto' o ‘Barcelona Connection’. Fins i tot la inoblidable petjada de cares conegudíssimes del cel·luloïde com Gérard Depardieu, Julianne Moore, Eduardo Noriega, Jean Paul Belmondo…
Demanar per trucar per telèfon?
quines èpoques aquelles!

Acabo l’afable conversa amb 'don Agustín' i m'acomiado d’ell tot agraïnt-li el temps que m’ha dedicat. Em dirigeixo cap a la porta de sortida i rebobino la pel·lícula. He contemplat tots els elements decoratius d’aquesta mise en scène: la banqueta de fusta fosca que, contígua, i amb bells detalls florals ornamentals discórre per la paret; les vampíriques dones klimtianes que el pintor Martí Teixidor va voler plasmar en tres impressionants olis; el rètol amb xapa blava esmaltada del ‘Teléfono público’ de la Compañía Telefónica nacional de España (ei! en el mapa no hi figuren les illes Canàries); la taula octogonal on es jugava al baccarat, amb la ranura on hi dipositaven propines per al crupier; l’altell ‘misteriós’ on, chi lo sa, si rere les polsoses cortines, l’esperit de l’anarquista Salvador Puig Antich fita la sala amb zel no sigui que hi hagi algun gris camuflat de poeta; l'aparell antic de ràdio Inter, el moble giradiscos Blaupunkt, el piano, les columnes de fundició, el rellotge que al damunt d'una d’aquestes estructures que aguanta l'altell, comparteix escenari amb un calendari esmaperdut i panxacontent que espera a què alguna ànima caritativa li giri el full perquè ha quedat atrapat en el temps; el biombo, que com immutable acordió de fusta i vidre separa l'ambient dels més intel·lectuals dels jugadors d'escacs o simples contertulians, la fotografia on hi apareix bona part de la troupe de la sèrie de TVC 'Poblenou', els 5 globus que cauen a plom i il·luminen la sala…i un llarguíssim etcètera.
Així que, per veure-ho i inspirar-se, res millor que deixar-s'hi caure. Recomanació: tapes, vermuts, cerveses belgues, biberó i suau. Els dos últims, no els explico. Cal preguntar-li al que hi hagi darrera la barra de fusta de caoba.

La història d'aquest cafè dóna per molt. I prometo que continuarà en un altre article.

Tanco la porta del ‘Centre’ i penso: ostres, la propera vegada que l’admirable macarra d’en Belmondo torni a visitar la nostra estimada ciutat, ciutat de cafès, perquè no dir-ho, no se m'escapa i el cito aquí.

Al set de rodatge li cantaran  allò de “Llum, càmera, acció”. Però l'Agustí i jo, camuflats de secundaris al fons de la sala, i mentre continuo escoltant més històries boniques del 'Centre', li direm: "Monsieur Belmondo...un cafè, si us plau!".

dilluns, 11 de març del 2013

El far (que no ho és) de Via Laietana






Vistes panoràmiques des de la torre (Foto: Marc Vizcarro)

Ancorat al número 2 de Via Laietana hi ha l'edifici que ara fa gairebé 100 anys (el 1917) es va construir per acollir la Companyia Transmediterrània, fundada uns quants mesos enrere. És probable que davant la presència imponent de l'edifici de Correus, situat just a l'altra banda del carrer, l'antiga seu de la Transmediterrània passi un pèl desapercebuda però si passeu a prop val la pena dedicar una estona a mirar-lo detingudament, ple com està de detalls interessants i curiosos.

Cúpula interior
Probablement el que més crida l'atenció és la torre cantonera rematada per una petita construcció que reprodueix un far. L'arquitecte, Juli Mª Fossas, va il·lustrar d'aquesta manera el tipus d'empresa que s'hi havia d'instal·lar. Encara que potser és el més destacat, com a mínim des de l'exterior, no és aquest l'únic element d'ambientació marinera que conserva l'edifici. A l'interior, el sostre de la segona planta sosté una ovalada cúpula de vitrall que, si s'observa des del pis superior, sembla un submarí. La porta d'accés, de ferro forjat, també conté molts elements mariners i fins i tot la llinda reprodueix el fragment d'un mascaró de proa.

A l'interior -un cop traspassada una elegant porta giratòria- també destaca la monumental escala de marbre i la barana de fusta que neixen al vestíbul i es bifurquen fins a la primera planta. Malauradament l'edifici, que actualment és la seu de la Secretaria d'Universitats i Recerca de la Generalitat i abans ho havia estat d'alguns jutjats de primera instància, no és d'accés públic.

Els exploradors que volgueu conèixer una mica més i millor aquesta petita joia d'estil clàssic podeu veure aquest àlbum.

dijous, 7 de març del 2013

Elena d'Angri: el misteri de la mezzosoprano de Sant Gervasi


Elena d'Angri. Litografia realitzada per l'artista belga Charles-Louis Baugniet

Quan parlem d'òpera del segle XX a la ciutat Comtal i ens adrecem al gran públic en general, és a dir, als no estudiosos en aquesta bella art lírica, ens vénen a la ment, com a molt, tres, quatre...a molt estirar uns quants noms més que els que podem comptabilitzar en els dits d'una sola mà. Montserrat Caballé, Ma. Victòria de los Ángeles, Jaume Aragall, Josep Carreras...però quan ens situem al segle XIX, la cosa canvia i potser la nostra ment es queda en blanc.
 
Per això, aquestes línies que escric a continuació volen ser un petit homenatge a la que fou, segons molts crítics, una de les millors cantants d'òpera europees del segle XIX, i que precisament va viure, actuar i morir a Barcelona.
 
Elena D'Angri, contralto i mezzosoprano d’origen italià, va néixer a l'illa més gran de l'arxipèlag jònic, a Corfú, Grècia, l'any 1821. Ja de molt jove estudia amb diversos mestres a Florència i Nàpols i debuta al Nobile Teatro di San Giacomo, que tot i tenir un caire provincià, en aquella època ja era un referent per als viatgers romàntics europeus que passaven per aquesta illa. I al cap de poc temps ho fa a l'Òpera de Lucca (avui dia, Teatro Communale del Giglio), a la regió italiana de La Toscana.

Ara bé, serà a través d'un ‘padrí’ musical que apareix a la seva vida, un tal Linari, que l'ajuda a entrar, amb només 20 anys d'edat, al teatre Scala de Milà. Al temple mundial per excel·lència de la lírica hi farà més de 130 representacions, d'un total de 12 òperes diferents.
 
I per si això fos poc, a Viena, l'emperador Ferdinand l'ha nombrada cantante di camera a la cort imperial.
 
A partir d'aquí, la seva carrera artística passa pels escenaris operístics més importants del vell continent: ho fa a Sant Petersburg la temporada 1847-1849; precisament aquest últim any, també la trobem de prima donna a l'òpera italiana de París; posteriorment, a la Royal Italian Opera del Covent Garden, a Londres; i un any més tard, a Madrid, en la temporada 1852-1853, al Teatro Real. En el prestigiós colisseu de la capital espanyola, hi canta Verdi, Donizetti, Bellini, Mercadante...; la 1855-1856 és la del Teatro Regio de Torí, on participa com a substituta a 'La cenerentola'; fent de Rosina al ball tràgic 'Il comte Ugolino', de Ronzani; o d'Azucena, a Il Trovatore, de Verdi.
 
L’any 1856 esdevé una data important, perquè se’n va de gira per diverses ciutats dels Estat Units amb el reconegut pianista austríac Sigismond Thalberg. A Nova York, actua, l'abril de 1857, al Metropolitan Hall. Els concerts a la futura ciutat dels gratacels han estat promoguts per Bernard Ullman, director de la New York Academy of music. Serà aquí, conjuntament amb el violinista belga Henri Vieuxtemps, i el baix Karl Formes, on una ja consagrada D'Angri posa veus a obres del compositor d'Alfred Musard. 
 
En aquell moment, és tan notable la seva projecció artística que fins i tot l'escriptor Fitz Hugh Ludlow li fa una lloança tot dient-li que: “escoltar la seva veu és com tastar la mel”.

Pel que fa a les crítiques consultades, Elena d'Angri va excel·lir en els papers rossinians, i “no tenia rival”. El mateix Gioachino Rossini l'havia visitada a París. I Donizetti, un altre dels grans de la Lírica, destaca d'ella la facilitat per “executar passatges difícils” i la “seva presència en escena”. 
 
Exterior del panteó d'Elena d'Angri a Sant Gervasi

Interior del panteó

A casa nostra, concretament al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, la trobem en un paper principal de 'Il barbiere di Siviglia', a més d'interpretar 'Semiramide', 'La Cenerentola' o 'I capuletti e i Montecchi', entre d'altres. Córre la temporada 1854-1855. Serà el 1860 quan, amb gairebé 40 anys d'edat, es retira definitivament del escenaris.

Els últims 25 anys de la seva vida a Barcelona romandran un misteri, ja que no es té constància d'haver deixat llegat patrimonial, o artístic, almenys a la vista del gran públic. I la seva tomba panteó, on jauen les despulles d’ella i el seu marit, el pianista, professor i compositor tarragoní Pere Abella està, des de fa molt anys, totalment abandonat i en estat lamentable.
 
La llàstima de no haver transcendit amb més protagonisme per a l'eternitat, si es pot dir d'aquesta manera, suposo que no ha estat per la falta de voluntat d'algun estudiós de l'òpera, sinó per les circumstàncies tècniques d'aquell moment, ja que no hi ha cap enregistrament sonor d’alguna de les nombroses òperes en què va participar. A tall d'exemple, recordem que els primers documents sonors d'òpera de què es té constància són de finals del segle XIX, i són bàsicament en rotlles cilíndrics. 
 
Com a colofó final, a aquesta petit tast biogràfic de la reconeguda i admirada mezzo D'Angri, valgui una sorprenent i curiosa anècdota recollida amb motiu del seu obituari, publicada en un diari català l’any 1886, i que utilitzant el llenguatge refistolat d’aquella època, lloa el seu talent.
 
(…) “[D’Angri] Se encontró por acaso en una de las revueltas que á mitad de este siglo acaecieron en Napóles, y vestida de hombre fue á defender una barricada á tiro limpio. Tenía á su lado una mujer que cuidaba de municionar á los revoltosos y entusiasmada la valiente griega dio un beso á la napolitana. Caro le hubiese costado este entusiasmo si al increparla por tal acción no hubiese presentado el pecho desnudo exhibiendo evidentes pruebas de que podía besar á todas las mujeres con la mayor impunidad.
A los pocos momentos la D'Angri era paseada en triunfo por las calles de Nápoles.
Cuando una mujer de este temperamento tiene grandes facultades de voz y de talento y se dedica al arte, ha de ser indefectiblemente una notabilidad de la fuerza artística de Elena D' Angri, cuya muerte lamentamos vivamente”.

Com podem veure, la D'Angri tenia forza ...i quin temperament! Que baixi el teló, doncs.
I permeti'm, signora Elena, si m'escolta des d'allà dalt: un humil admirador es treu el barret de copa i li diu: Brava!

dilluns, 4 de març del 2013

Relíquies papals a Sant Francesc d'Assís


Sant Francesc d'Assís
Emparedada entre l’escola Voramar i la nau del Barcelona Design Gallery, l’església de Sant Francesc d’Assís al Poblenou (Ramon Turró, 130) és allò que en podríem dir una petita caixa de sorpreses. D’entrada pel seu estil eclèctic, una combinació de romànic i bizantí dissenyada per l’arquitecte Josep Maria Sagnier i Vidal, però també per la manera com l’edifici s’integra i sobresurt d’una manera cridanera però sense estridències tot i ubicar-se en un entorn urbà i arquitectònic que bé podríem situar a les antípodes.

L’origen de la parròquia es remunta a principis del segle passat. L’any 1916 el bisbe de Barcelona, Enric Reig, beneeix la primera pedra d'una capella consagrada a Sant Francesc al mateix emplaçament on avui s’alça l’actual església. Aquella primitiva capella, necessària per atendre la cada vegada més nombrosa població del barri, va ser finançada per Dionís Cabot i Rovira, home de negocis de profundes conviccions cristianes que va donar a l’església una de les joies que custodia actualment el temple: el solideu i la faixa del Papa Pius IX.

Va ser durant una estada a Roma el 1878 quan Dionís Cabot rep de mans del darrer secretari del Sant Pare, el  cardenal Simeone, aquestes dues peces que conserva i cedeix a l’església de Sant Francesc d’Assís. Les relíquies papals no estan exposades al públic però en una carta manuscrita que es conserva, el mateix Dionís Cabot demana que “dado caso que la Iglesia elevara al honor de los altares al por antonomasia llamado el "Papa de la Inmaculada" (Papa Pius IX), que como reliquias sagradas se les de culto público en el susodicho templo de San Francisco de Asís”.

Aquestes peces i la carta van restar ocultes durant molts anys en una calaixera de la parròquia i només la curiositat i persistència de l’actual rector, mossèn Gabriel Carrió, van permetre descobrir aquest petit tresor del Papa que va proclamar el dogma de la Immaculada Concepció, va convocar el Concili Vaticà I i va tenir el pontificat més llarg de la història (32 anys). Les relíquies de Pius IX es guarden al costat d’altres objectes per a la litúrgia que es van salvar de la destrucció de l’església al principi de la Guerra Civil.

I és que l’antiga capella de Sant Francesc d’Assís, dissenyada per l'arquitecte Enric Sagnier i elevada a parròquia el 1933 degut al creixement demogràfic del barri i la seva major rellevància, va ser una de les primeres esglésies de Barcelona –sinó la primera- que es va cremar el 19 de juliol de 1936 després dels convents de religiosos del centre de la ciutat. Setmanes més tard, a més, el seu rector, mossèn Josep Romeu, va ser assassinat.

La reconstrucció de l’església va començar el 1944 alçant-la al mateix lloc i més gran que l’anterior. El 1951 es completava la restauració amb el seu aspecte actual: l’inconfusible campanar d’estil romànic i la cúpula bizantina sostinguda sobre un timbal octogonal. Les campanes, això sí, es van col·locar 5 anys més tard i les pintures que decoren l’absis el 1961, a càrrec del pintor vilanoví Julià Navarro inspirant-se en el Càntic de les criatures de Sant Francesc d’Assís.

Agraïment molt especial a mossèn Gabriel Carrió, per la valuosa informació que em va proporcionar i el seu tracte tan afable.